dimarts, d’abril 07, 2020

Més val no pensar-hi

Article publicat al número de Tardor 2018 de la Revista escolar del CFA Palau de Mar:

Quan, ja fa anys, la Sabela va entrar al despatx per demanar-me un article per cloure la revista li vaig dir que ja hi podia comptar. A la Sabela no podia dir-li que no. Ara, ja ha esdevingut una tradició que un article del director de l’escola tanqui la revista.

De vegades, em ve de gust parlar d’alguna cosa en concret, d’altres em costa més trobar el fil; ja sigui perquè no se m’acut res, ja sigui perquè vull parlar de tantes coses, que no sé amb quina quedar-me. En aquesta ocasió estic a mig camí entre les dues coses.

Podria parlar del món en què vivim, a les portes d’una quarta revolució industrial que ho fotrà tot enlaire —diuen els experts— amb d’altres paraules, és clar, enduent-se per endavant milions de llocs de treball, i a les portes de la tercera fase de la crisi econòmica que estem patint des de 2008. No sé pas com ens en sortirem de tot això perquè si hem de confiar en el sistema polític, malament anem.


Imatge de Fotero a Flickr
L’ultradreta misògina, homòfona i fascista va guanyant terreny arreu: Trump als EUA, Bolsonaro a Brasil, l’Alba Daurada a Grècia, la Lliga Nord a Itàlia, el Front National a França, Alternativa per Alemanya a Alemanya i per aquí ja sabeu... Més val no pensar-hi.

Podria mirar cap a l’Estat Espanyol, però..., de debò cal? De què hauria de parlar? D’una monarquia que fa aigües per tot arreu, amb un rei emèrit al qual encara li estem pagant el silenci de les seves examants, segons s’ha publicat —ei, que no ho dic jo!— i les que parlen, quan ho fan, és per embolicar-lo en tèrbols negocis al marge de la llei? O de l’exduc de Palma, a la garjola per haver fet i desfet amb els diners de tots els ciutadans? Més val no pensar-hi.

Potser millor parlar d’un sistema polític dominat per alguns partits polítics corruptes fins al moll de l’ós —ho diu alguna sentència judicial, ara bé, no em busqueu les pessigolles. Clar que si a Europa diuen que la justícia espanyola no és justa, ni d’això ens em podríem refiar. Per no parlar de les filtracions de converses d’excomisaris, també a la garjola, que posen de manifest la baixesa moral d’alguns dels qui mouen els fils de l’Estat. Sí, ja sabeu, els qui evadeixen impostos, els qui s’enriqueixen amb tèrbols negocis, els qui elaboren informes falsos per enfonsar als seus contrincants polítics o els qui se’n van amb jovenetes quan estan de viatge per l’estranger... Més val no pensar-hi.

I parlant de justícia, podria parlar de la judicialització del procés... Però aleshores hauria de parlar dels representants del poble reclusos. Noteu que estic esquivant dir polítics presos o presos polítics, ja que si ho faig encara em podria veure davant del jutge acusat d’adoctrinament. I d’això en deuen saber una estona, hereus com són d’un règim en què a escola ens feia cantar allò de:

«De Isabel y Fernando
el espíritu impera
moriremos besando
la sagrada bandera».

Ja us podeu imaginar quina bandera, oi? Però, ep, això és patriotisme, no nacionalisme. Que ja sabeu que el nacionalisme és excloent, supremacista, racista, i no sé quantes coses més. El patriotisme és una altra cosa, molt més noble, és clar.


Domini públic -  Font: Wikimedia commons

Sort en teníem d’un profe que també ens ensenyava cançons de l’altre bàndol:

«Pero nada pueden bombas,
rumba la rumba la rumba la.
Pero nada pueden bombas,
rumba la rumba la rumba la,
donde sobra corazón.
Ay, Carmela! Ay, Carmela!»

No m’explico per què el van fer fora... Més val no pensar-hi.

No, no parlaré de res de tot això. Diria que ara això no toca, si és que no em semblés de mal gust dir-ho. Perquè parlem d’«allà», però déu-n’hi-do el que tenim «aquí»! Ni tan sols se’ls cau la cara de vergonya de reconèixer que "Estàvem jugant al pòquer i anàvem de farol". Un farol que va dur a centenars de ciutadans als centres mèdics a guarir-se de les ferides causades per la descarnada i intolerable repressió de les porres. Unes ferides que ens estarem llepant durant molt i molt de temps. Més val no pensar-hi.

Potser millor parlar d’educació... Si? Voleu dir? Perquè..., de què hem de parlar? D’un sistema educatiu que genera una taxa de fracàs escolar de les més altes d’Europa i unes taxes d’atur juvenil del tot inassolibles? Què n’hem de fer el nostre jovent, presoner d’un sistema educatiu que ni els agrada ni els dona respostes per assumir els reptes de la societat d’avui? Què ens esperàvem, si ja estàvem malament i la inversió pública e educació no para de minvar?

Per no parlar dels «mena», ja sabeu, els «menors no acompanyats». Si fóssim tan bons a buscar-los-hi un lloc digne per a dormir, com en buscar noms a les coses, potser no hauríem de passar la vergonya, com a societat, de veure’ls ajaguts en jaços per terra de les comissàries dels Mossos. Més val no pensar-hi.

Imatge de sippakorn yamkasikorn en Pixabay


Decididament, millor parlar de l’escola, del nostre centre, com faig habitualment. El curs passat vam esdevenir el centre més gran de la ciutat de Barcelona, pel que fa al nombre d’estudiants, i les enquestes de satisfacció de l’alumnat, any rere any, no paren de millorar. Sens dubte aquest és el millor estímul que podem rebre l’equip docent per tirar endavant amb tots els entrebancs que trobem pel camí.

Un centre que, d’altra banda, enguany ha hagut de reduir la seva oferta formativa en 50 places, atès que hem hagut de tancar dos grups per falta de recursos, cosa que no fa més que allargar el nombre de persones que, curs rere curs, es queden sense plaça per a seguir els seus estudis.

Ahir, sense anar més lluny, llegia que Catalunya és la comunitat de l’estat espanyol on un menor nombre de persones de 25 a 64 participen en activitats de formació, amb un 7,7 % de la població, molt lluny del País Basc, amb un 13,2 %. De ben segur que deixant a la gent que vol formar-se sense plaça no és el millor camí per a revertir la situació. Més val no pensar-hi.

Però tornem al CFA Palau de Mar, un centre que des de 2003, any en què vàrem ser foragitats de l’edifici que ens dona nom, ha ocupat diferents edificis, tots ells de forma provisional i amb unes limitacions d’espais que haurien de fer posar vermell a més d’un i a més d’una. Ja sé que és difícil trobar un espai adient per a un centre de formació a les persones adultes a l’Eixample.


Imatge de Jose Maria Miñarro Vivancos de Flickr. Llicència: CC BY 2.0


No deu ser fàcil quan van passant els anys i els gestors de les administracions que ho han de solucionar no ho fan i tot continua igual (o pitjor).

Ja ho entenc que no ha de ser fàcil, però si són on són ha de ser per alguna cosa. Recordo un company de feina, abans que comencés a exercir de profe, que quan fèiem alguna cosa malament ens deia «Manolete, si no sabes torear, pa' que te metes». Doncs això..., per què? Per a fer les coses fàcils, ja tenim a la portera d’en Núñez. Després de tot plegat..., més val no pensar-hi.

Segurament hauria d’haver escrit aquest article un dia en què estigués més optimista, o senzillament hauria d’haver dit que no. Però a en Josep Maria, com abans a la Montserrat, a en Javi i a la Sabela, no podia dir-los que no.

Cap comentari: