dimarts, d’agost 20, 2019

Ulisses, com a metàfora

Article publicat al número de primavera de 2018 de la Revista Escolar del CFA Palau de Mar:

L’orca Ulisses va arribar al Zoo de Barcelona l’any 1983 i molt aviat ja era una de les estrelles del parc, juntament amb l’enyorat Floquet de Neu.

Ulisses fou molt estimat pels Barcelonins i el seu trasllat al Sea World de San Diego, l’hivern del 1994, va ser tot un esdeveniment.

Malauradament, les instal·lacions que ocupava al Zoo de Barcelona van quedar petites pel creixement natural de l’animal.

Però tot canvia, i el que a finals del segle passat ningú, o molt pocs, discutien, l’ús d’animals en captivitat per a la realització d’espectacles, avui en dia està en ple debat. El 2015, el parc aquàtic de Sea World va suspendre els espectacles amb orques, entre elles l’Ulisses. De fet el Zoo de Barcelona, el mateix 2015, va suspendre les actuacions de dofins.


Imatge de Skeeze de Pixabay


El dilema és que fer-ne d’aquest animals, en unes instal·lacions insuficients i massa grans per tornar-los al mar...

Fa temps que penso en l’Ulisses, com a metàfora del CFA Palau de Mar.

«Tenim més alumnes però els mateixos recursos i els mateixos espais. Som més a repartir i el pastís continua sent el mateix. L’escola definitivament se’ns ha quedat petita, molt petita» —escrivia ara fa un any per a l’article de la revista. Un any més tard i amb cent i escaig alumnes més, les necessitats d’espais són encara majors.

Què n’hem de fer dels dofins i de la resta d’animals del Zoo? El debat està obert. Què n’hem de fer del CFA Palau de Mar? Espero que algú s’ho estigui rumiant...

diumenge, d’agost 11, 2019

Collita de vídeos del tercer trimestre del curs 2017-2018

Després de molt temps sense publicar cap post de la sèrie Collita de vídeos, continuo amb els vídeos elaborats el tercer trimestre del curs 2017-2018, és a dir entre abril i juny del 2018.

Bàsicament són els vídeos de presentació de les tasques setmanals del curs de COMPETIC 2 a distància, alguns de Libreoffice Calc per aquest mateix nivell per completar els continguts que es demanaven al projecte d'avaluació final i altres de Libreoffice Writer per a COMPETIC 3, fets amb la mateixa finalitat.


Aquí estan:

Activitats del CFA Palau de Mar

COMPETIC 2 a distància

UOC
___________________
Altres post de la sèrie 

divendres, de juliol 26, 2019

Més val no pensar-hi

Article publicat al número de tardor de 2018 de la Revista Escolar del CFA Palau de Mar:

Quan, ja fa anys, la Sabela va entrar al despatx per demanar-me un article per cloure la revista li vaig dir que ja hi podia comptar. A la Sabela no podia dir-li que no. Ara, ja ha esdevingut una tradició que un article del director de l’escola tanqui la revista.

De vegades, em ve de gust parlar d’alguna cosa en concret, d’altres em costa més trobar el fil; ja sigui perquè no se m’acut res, ja sigui perquè vull parlar de tantes coses, que no sé amb quina quedar-me. En aquesta ocasió estic a mig camí entre les dues coses.

Podria parlar del món en què vivim, a les portes d’una quarta revolució industrial que ho fotrà tot enlaire —diuen els experts— amb d’altres paraules, és clar, enduent-se per endavant milions de llocs de treball, i a les portes de la tercera fase de la crisi econòmica que estem patint des de 2008. No sé pas com ens en sortirem de tot això perquè si hem de confiar en el sistema polític, malament anem.


Imatge de Gerd Altmann de Pixabay 

L’ultradreta misògina, homòfona i fascista va guanyant terreny arreu: Trump als EUA, Bolsonaro a Brasil, l’Alba Daurada a Grècia, la Lliga Nord a Itàlia, el Front National a França, Alternativa per Alemanya a Alemanya i per aquí ja sabeu... Més val no pensar-hi.

Podria mirar cap a l’Estat Espanyol, però..., de debò cal? De què hauria de parlar? D’una monarquia que fa aigües per tot arreu, amb un rei emèrit al qual encara li estem pagant el silenci de les seves examants, segons s’ha publicat —ei, que no ho dic jo!— i les que parlen, quan ho fan, és per embolicar-lo en tèrbols negocis al marge de la llei? O de l’exduc de Palma, a la garjola per haver fet i desfet amb els diners de tots els ciutadans? Més val no pensar-hi.

Potser millor parlar d’un sistema polític dominat per alguns partits polítics corruptes fins al moll de l’ós —ho diu alguna sentència judicial, ara bé, no em busqueu les pessigolles. Clar que si a Europa diuen que la justícia espanyola no és justa, ni d’això ens em podríem refiar. Per no parlar de les filtracions de converses d’excomisaris, també a la garjola, que posen de manifest la baixesa moral d’alguns dels qui mouen els fils de l’Estat. Sí, ja sabeu, els qui evadeixen impostos, els qui s’enriqueixen amb tèrbols negocis, els qui elaboren informes falsos per enfonsar als seus contrincants polítics o els qui se’n van amb jovenetes quan estan de viatge per l’estranger... Més val no pensar-hi.


Autoria: Olga Berrios. Font: Pixrl. Llicència: CC BY 2.0

I parlant de justícia, podria parlar de la judicialització del procés... Però aleshores hauria de parlar dels representants del poble reclusos. Noteu que estic esquivant dir polítics presos o presos polítics, ja que si ho faig encara em podria veure davant del jutge acusat d’adoctrinament. I d’això en deuen saber una estona, hereus com són d’un règim en què a escola ens feia cantar allò de:

«De Isabel y Fernando
el espíritu impera
moriremos besando
la sagrada bandera».

Ja us podeu imaginar quina bandera, oi? Però, ep, això és patriotisme, no nacionalisme. Que ja sabeu que el nacionalisme és excloent, supremacista, racista, i no sé quantes coses més. El patriotisme és una altra cosa, molt més noble, és clar. Sort en teníem d’un profe que també ens ensenyava cançons de l’altre bàndol:

«Pero nada pueden bombas,
rumba la rumba la rumba la.
Pero nada pueden bombas,
rumba la rumba la rumba la,
donde sobra corazón.
Ay, Carmela! Ay, Carmela!»

No m’explico per què el van fer fora... Més val no pensar-hi.

Alegoria de la República espanyola i la República francesa.
Font: Biblioteca Nacional d'España. Llicència: Domini públic

No, no parlaré de res de tot això. Diria que ara això no toca, si és que no em semblés de mal gust dir-ho. Perquè parlem d’«allà», però déu-n’hi-do el que tenim «aquí»! Ni tan sols se’ls cau la cara de vergonya de reconèixer que "Estàvem jugant al pòquer i anàvem de farol". Un farol que va dur a centenars de ciutadans als centres mèdics a guarir-se de les ferides causades per la descarnada i intolerable repressió de les porres. Unes ferides que ens estarem llepant durant molt i molt de temps. Més val no pensar-hi.

Potser millor parlar d’educació... Si? Voleu dir? Perquè..., de què hem de parlar? D’un sistema educatiu que genera una taxa de fracàs escolar de les més altes d’Europa i unes taxes d’atur juvenil del tot inassolibles? Què n’hem de fer el nostre jovent, presoner d’un sistema educatiu que ni els agrada ni els dona respostes per assumir els reptes de la societat d’avui? Què ens esperàvem, si ja estàvem malament i la inversió pública e educació no para de minvar?

Imatge d'Ulrike Mai de Pixabay

Per no parlar dels «mena», ja sabeu, els «menors no acompanyats». Si fóssim tan bons a buscar-los-hi un lloc digne per a dormir, com en buscar noms a les coses, potser no hauríem de passar la vergonya, com a societat, de veure’ls ajaguts en jaços per terra de les comissàries dels Mossos. Més val no pensar-hi.

Decididament, millor parlar de l’escola, del nostre centre, com faig habitualment. El curs passat vam esdevenir el centre més gran de la ciutat de Barcelona, pel que fa al nombre d’estudiants, i les enquestes de satisfacció de l’alumnat, any rere any, no paren de millorar. Sens dubte aquest és el millor estímul que podem rebre l’equip docent per tirar endavant amb tots els entrebancs que trobem pel camí.

Un centre que, d’altra banda, enguany ha hagut de reduir la seva oferta formativa en 50 places, atès que hem hagut de tancar dos grups per falta de recursos, cosa que no fa més que allargar el nombre de persones que, curs rere curs, es queden sense plaça per a seguir els seus estudis.

Ahir, sense anar més lluny, llegia que Catalunya és la comunitat de l’Estat espanyol on un menor nombre de persones de 25 a 64 participen en activitats de formació, amb un 7,7 % de la població, molt lluny del País Basc, amb un 13,2 %. De ben segur que deixant a la gent que vol formar-se sense plaça no és el millor camí per a revertir la situació. Més val no pensar-hi.

Imatge de Gerd Altmann de Pixabay

Però tornem al CFA Palau de Mar, un centre que des de 2003, any en què vàrem ser foragitats de l’edifici que ens dona nom, ha ocupat diferents edificis, tots ells de forma provisional i amb unes limitacions d’espais que haurien de fer posar vermell a més d’un i a més d’una. Ja sé que és difícil trobar un espai adient per a un centre de formació a les persones adultes a l’Eixample.

No deu ser fàcil quan van passant els anys i els gestors de les administracions que ho han de solucionar no ho fan i tot continua igual (o pitjor).

Ja ho entenc que no ha de ser fàcil, però si són on són ha de ser per alguna cosa. Recordo un company de feina, abans que comencés a exercir de profe, que quan fèiem alguna cosa malament ens deia «Manolete, si no sabes torear, pa' que te metes». Doncs això..., per què? Per a fer les coses fàcils, ja tenim a la portera d’en Núñez. Després de tot plegat..., més val no pensar-hi.

Segurament hauria d’haver escrit aquest article un dia en què estigués més optimista, o senzillament hauria d’haver dit que no. Però a en Josep Maria, com abans a la Montserrat, a en Javi i a la Sabela, no podia dir-los que no.

diumenge, de juliol 21, 2019

El discurs de graduació

El vaig buscar al Drive, als Drives de diferents comptes i no el vaig trobar. També el vaig cercar en els correus electrònics dels mateixos comptes i res de res. On dimonis havia de ser?

Faltava menys d'una setmana per a l'acte de graduació dels nois i noies del GES i em tocava fer un petit discurs, tal com ja havia fet el curs anterior. No és tractava de repetir paraula per paraula el text del curs anterior, però si d'inspirar-me en ell. De fet, l'acte era el mateix, però el públic no. I en el fons, el que volia dir era, si fa o no fa, el mateix.

Després de buscar i re-buscar, no va quedar més remei que escriure'l de nou. I com passa sovint en aquestes situacions no va passar ni una setmana que el vaig trobar a les notes de l'iPad. Com redimonis no se'm va acudir mirar a l'aplicació que habitualment utilitzo per escriure?


Imatge d'edar de Pixabay

No sé si pot interessar a algú, però aquí el deixo... Si més no, ja sabré on trobar-lo.

Hola, Bona tarda.

Em toca fer un discurs..., em sap greu. Ja sabeu que jo no soc de parlar gaire a classe. De fet, quan hem van dir que us havia de fer un discurs vaig pensar: els gravaré un vídeo i que se'l mirin abans de venir... Però em van dir que no. Em van dir que el dire en un acte de graduació havia de parlar. I aquí em teniu...

A més, avui, m'he disfressat de dire. A que mai m’havieu vist amb corbata? Estic guapo?

I m'he vestit de dire perquè avui és un dia important, molt important per vosaltres. I no per tenir el GES o no tenir-lo, sinó per l'esforç que heu fet per aconseguir-lo i per què aquest esforç ha tingut recompensa.

I estic content, estic molt content. I estic per content per dos motius.

En primer lloc estic molt content per vosaltres. Vareu venir Palau de Mar amb un objectiu, i l’heu aconseguit. Us ha costat, us heu esforçat, heu hagut de treballar fort, heu hagut de trencar certes dinàmiques... i ho heu aconseguit. Potser més tard del que tocava, però ho heu aconseguit. Ja sou graduats i graduades en ESO.


Imatge de congerdesign de Pixabay

"Joan, ja tinc l’ESO" em deia la setmana passada una de vosaltres amb els ulls brillants de felicitat. Ja teniu l’ESO!

Intueixo que a aquestes alçades ja sabeu que la vida no és fàcil. És més, la vida pot ser molt dura. Podíeu haver triat diferents camins, alguns més fàcils, però que no duen a res de bo. Però heu triat el camí de continuar estudiant, el de continuar formant-vos, el de continuar creixent com a persones.

I vull donar les gràcies a tothom qui us ha recolzat en aquest camí: a les vostres famílies, als vostres amics, a les vostres parelles... I al vostres companys i companyes.

Avui us gradueu quinze persones, quinze persones que us heu trobat al CFA Palau de Mar, però que veniu de diferents lloc del món: de Filipines, de Brasil, de Bolívia, de Paraguai, de Xile, d'Equador, de Pakistan, de Cadis, i fins i tot de Catalunya. Persones diverses, d'edats diverses, de cultures diverses, de creences diverses, amb interessos diversos, però amb un objectiu comú.

Però tot i aquesta diversitat heu fet un molt bon grup. Heu col.laborat, us heu ajudat... Heu après que col·laborant amb d'altres persones s'arriba més lluny. "Si vols anar ràpid ves sol, si vols anar lluny vés en grup", diu un proverbi africà.


Autor: Matthew Sullivan. Font: Flickr. Llicència: CC BY-NC 2.0

A la vida trobareu moltes persones disposades a ajudar-vos, com les heu trobat a Palau de Mar. Aprendre amb qui pots confiar i amb qui no i aprendre a col.laborar-hi no és fàcil. Però aquest aprenentatge també l'heu començat a fer al CFA Palau de Mar.

Estic molt content per vosaltres però també sento un punt de tristor pels companys i companyes que, per uns motius o d'altres han llençat la tovallola.

Però com us deia al principi també estic content per un altre motiu. Estic molt satisfet de ser professor del CFA Palau de Mar. És un veritable honor formar part del grup de professors i professores que us acompanyat, que us han ajudat, que han confiat en vosaltres.

És un luxe treballar amb l’equip docent del GES: la Rosa, la Montse Piñol, en Francesc, en Josep Ma, la Montse Abelló, la M. Àngels i com no, el vostre tutor: en Carmelo. És un luxe treballar amb ells i elles i amb la resta de docents i de personal del centre, aprendre cada dia d'ells i d'elles, ser millor profe gràcies a ells i a elles.

Aquests dies, quan estava gravant el vídeo i us preguntava que era el millor de Palau de Mar, gairebé tots heu contestat el mateix, sense dubtar: els profes. El vostre èxit en part també és el nostre èxit. I ens sentim molt feliços d’haver-vos pogut ajudar. Moltes gràcies companys!


Autoria: Graham C99. Font: Flickr. Llicència: CC BY-SA 2.0 

Durant tot el temps que heu estat amb nosaltres us hem vist riure, us hem vist plorar, us hem vist patir, us hem vist il·lusionar-vos, a alguns i a algunes us hem vist enamorar-vos, us hem vist barallar-vos i us hem vist reconciliar-vos.

Us hem vist créixer com a persones i m'il·lusiona pensar que us hem ajudat a ser millor persones, a mirar la vida i l'educació amb uns altres ulls. Heu emplenat de vida l'escola. I us trobarem a faltar!

Ja teniu el graduat. Però heu de tenir molt clar que tenir el GES o l'ESO no és el final de res, però pot ser el principi de moltes coses. Us queda un camí llarg, molt llarg. I tots els camins llargs tenen trams sinuosos, difícils, i potser ensopegareu, però haureu d'aixecar-vos i continuar endavant. I si no abandoneu, arribareu a la meta. Tenir el graduat no és el final de res, però ja heu fet el primer pas, i el primer pas és el més important.

El CFA Palau de Mar ja forma part de la vostre història igual que vosaltres formeu part de la història del Palau de Mar. Potser algun dia tornareu a aprendre idiomes o informàtica o ves a saber què. Ja ho sabeu ,el CFA Palau de Mar és casa vostra. Que tingueu molta sort i que us vaig molt bé.

dilluns, de desembre 31, 2018

Qui no te feina, el gat pentina

El meu pare acostumava a dir que qui no té feina, el gat pentina. Deu ser per manca de feina i per manca de gat que fa uns dies em va donar per mirar quins havien estat els posts més llegits de l'any que ara acaba. I ja posats, en va encuriosir mirar quins havien estat els escrits més visitats des de que vaig obrir el blog, ja fa uns quants anys.


Autor: Filip Kominik. Font: Unsplash.

De fet, fa un temps em vaig començar a preguntar perquè tenia un blog i per què publicava, i si no era una mica pretensiós pensar que a ningú pugui interessar les meves reflexions. Imagino que aquests dubtes devien començar a rel d'un canvi d'orientació en els continguts que publicava. I és que tinc la sensació que el blog ha anat canviat al llarg dels anys.

Si durant els primers anys el blog em servia per recollir informació i continguts diversos i tenir-la agrupada i a mà, amb el temps s'ha convertit, a més a més, en un espai de reflexió sobre el meu centre, el CFA Palau de Mar, i l'educació de persones adultes.

Potser només és una sensació i una anàlisis dels escrits publicats em desmentiria. Però, com que tampoc penso fer-la....

De fet, en el segon escrit publicat, per cert, un escrit fet gairebé un any i mig més tard que el primer, cosa que mostra l'entusiasme amb que vaig obrir el blog, es pot llegir “Serà doncs un bloc d'ús personal, per a mi, no destinat a cap audiència concreta. No obstant és possible, diria que molt probable, que algú s'hi passegi. Ja m'està bé, i si a més m'ajuda amb els meus dubtes: oli en un llum!”.

Una curiositat, a dia d’avui, aquest escrit només té sis visites i la majoria deuen ser meves...


Font: Pixabay. Llicència: CC0 Creative Commons


Però tornen al fet d'escriure. Fa un temps, en una llibreria vaig fullejar un llibre d'aquells que descriuen els trets de la personalitat de les persones atenent el dia i el mes del seu naixement. Una pàgina per dia, més de 365 pàgines. Un totxo de llibre. I justament, a la pàgina corresponent al 12 d'abril deia que les persones nascudes en aquella data tenien tendència a escriure. Vet aquí una possible explicació del per què d'aquest blog.

El fet és que he arribat a la conclusió de que publico el que escric i no pas que escrigui per publicar. Ben bé no és el mateix. De fet sovint escric posts que no acabo publicant mai o que publico molt temps després d'escriure'ls. Vés a saber si aquest escrit l'acabarà llegint algú.

Sense anar més lluny, ara mateix dec tenir tres o quatre escrits acabats, o pràcticament acabats, que encara no tret el nas per aquest blog.

Certament, a vegades utilitzo el blog per a compartir reflexions amb persones que sé o que imagino que el llegeixen, però no es tracta, ni de bon tros de la majoria de posts. De fet, escric, si tinc temps acabo els escrits i si encara tinc més temps, publico el que he escrit.

Però, per què escric?

La setmana passada vaig assistir a la jornada “Creando cultura del aprendizaje” a Múrcia. Vaig volar fins Alacant i, des d'allà em vaig desplaçar a Múrcia en un cotxe de lloguer. Durant, el trajecte, no recordo si d'anada o de tornada, vaig anar escoltant una entrevista a l'escriptor Javier Cercas. En un moment de la conversa l'etrevistat va dir que escriure “sirve para bucear en ti mismo y descubrir cosas que se ni siquiera tu mismo sabías que sabías




A l'arribar a casa vaig voler recuperar el podcast, per recuperar la frase exacte. I és que per a mi, escriure és justament això. Començo un escrit per desenvolupar una idea i sense saber com, a mesura que el text va avançant, la idea va creixent i prenent derivades que em sorprenen i m'enriqueixen a mi mateix. I és clar, aleshores em surten textos massa llargs, però això és un altre tema.


Però tornem al principi. Ara que estem a finals d'any, època propicia per als rànquings, aquí teniu els posts més llegits del 2018:


Curiosament el primer i darrer dels cinc primers escrits formen part de la sèrie "Collita de vídeos", una sèrie de posts que vaig iniciar, i que encara tinc a mitges, per organitzar tots els vídeos que he anat publicant al meu canal de YouTube al llarg dels anys.

Els altres escrits són I si la cosa funciona... una reflexió sobre la implantació del COMPETIC 2  a distància al CFA Palau de Mar, El got mig ple, escrit amb motiu de la presentació dels nous mòduls del GES per part del Departament d'Eduació, i L'Aneguet Lleig, un crítica en forma de conte als programes d'innovació educativa que deixen de banda als centres de formació de persones adultes. Interessant recordar-lo ara que s'ha signat un acord per a què la innovació d'Escola Nova 21 arribi a totes les escoles i instituts. Tant de bo que totes sigui totes.




Però no crec que cap d'aquests posts publicats al 2018 arribin ni de bon tros, a les visites que tenen els escrits que ocupen el top ten històric del blog:


De fet, revisant alguns d'aquests posts he descobert que no era la primera vegada que m'entretenia a fer el rànquing, juntament amb una previsió que vaig encertar de ple. I si no mireu la tercera entrada de la llista.

dimecres, de desembre 19, 2018

Alineant objectius

Sovint he comentat als estudiants que la meva tasca com a tutor i, més en general la tasca de l'escola, és la d'alinear objectius. De compatibilitzar-los. I sovint no és fàcil.

Tothom té uns objectius quant inicia uns estudis en una escola d'adults. I aquests objectius poden ser molt divergents. El Departament d'Educació, qui organitza, finança - sense oblidar els calerons i maldecaps del Fons Social Europeu- i certifica els ensenyaments també té uns objectius.

I nosaltres, les escoles, enmig, intentant alinear objectius. Si... ja ho sé, nosaltres també som Departament, però ja m'enteneu... Enmig i amb els nostres propis objectius, fent equilibris.

Comencem pels alumnes. Parlaré dels ensenyaments d'informàtica, que són els que millor conec, però imagino que aquestes reflexions són perfectament extrapolables a la resta d'ensenyaments transprofessionals, que engloben les llengües estrangeres i la informàtica. Transprofessionals, el nom ja és tota una declaració d'intencions.


Font: Pixabay. Llicència: CC0 Creative Commons


Podríem establir dos extrems, dos pols. Un on es situarien els estudiants que només volen aprendre i a l'altre, els estudiants que només volen el certificat. Ara bé, difícilment trobarem a algú que només vulgui el certificat, independentment de si aprèn res o no. Tot i que cada cop ens trobem amb més alumnes que el seu objectiu principal és el d'obtenir el certificat. Sense anar més lluny, un servidor, que, com tots els companys i companyes profes d'informàtica dels Centres de Formació de Persones Adultes del Departament d'Educació, si no tinc el certificat ACTIC avançat o el COMPETIC 3 abans del curs 2020-2021, pràcticament hauria de dir adéu a continuar treballant en un centre de formació de persones adultes.

Els certificats ACTIC i COMPETIC en pocs anys han adquirit un importància fonamental per a molts treballadors i treballadores que volen promocionar, pels opositors i opositores i per les persones que busquen feina. De tenir-lo a no tenir-lo pot anar conservar el lloc de treball, obtenir-ne un o aconseguir una plaça millor, especialment a l'administració pública. Poca broma. I d'això els centres de formació de persones adultes n'hem de ser conscients i assumir la responsabilitat que ens ha caigut al damunt.

A l'altra banda tenim els estudiants als quals tenir un certificat o no, tant els hi fa. Fins al punt que costa que alguns i algunes persones que l'han obtingut vinguin a recollir el paper que ho acredita. El seu objectiu bàsic és aprendre. Venen en busca de coneixements, no de certificats. Afortunadament aquest són la majoria en els centres de formació de persones adultes. Ja sigui per que són persones jubilades per les quals, en conseqüència, un certificat “transprofessionals” té poc valor més enllà que per la satisfacció d'haver-lo obtingut, ja sigui per que són professionals amb un lloc estable i sense perspectives de canvis laborals.

Saber informàtica i/o llengües els ajuda tant en la seva vida professional, com en la seva particular: Entendre a les persones que atenen, si estan de cara al públic, o poder fer-se entendre quan volten pel món, sol ser una de les principals motivacions dels qui i les qui estudien francès o anglès a una edat adulta.


Font: Pixabay. Llicència: CC0 Creative Commons


Per cert, parlant de certificar no em puc estar de recomanar l'article “De la certificación como medio a la certificación como objetivo…” de @maxialgar on fa referència a un altre article, igualment recomable de @mariaacaso: “De la certificación como medio a la certificación como objetivo: Cifuentes, su TFM y la universidad como fraude

"..la universidad (y, por desgracia, el resto de los contextos educativos donde, supuestamente, ha de tener lugar la educación de las y los españoles) es un dispositivo institucional en el que la certificación de los aprendizajes ha dejado de ser un medio y se ha convertido en el verdadero objetivo: certificar ha dejado de ser el procedimiento que tenía lugar tras la consecución del aprendizaje para pasar a sustituirlo."(Maria Acaso)

Però tornem als ensenyament d'informàtica. Hi ha, per tant, una diversitat d'interessos que es situen entre els dels qui només volen el certificat i els del qui només volen els coneixements tot i que, com hem dit, difícil ens trobarem ningú als extrems, i pocs a prop dels extrems.

Ara bé, val la pena l'esforç que han de fer i i l'angoixa que han de patir els qui se situen prop de l'extrem “coneixements”, quan han de fer front als projectes d'avaluació. Jo crec que no. Especialment si no han de promocionar, ja sigui per que no volen continuar amb nivells superiors, ja sigui per que han assolit el darrer nivell.


Autor: John Ward Font:Flickr Llicència: CC-BY


És evident que els objectius del Departament i els dels estudiants més propers a l'extrem “certificar” ja s'alineen ells solets bastant bé. Podríem dir que ja vénen alineats de casa.

El problema ve amb els que tant els fa el certificat però que, si volen continuar progressant en els seus estudis, si o si han de passar pel mal tràngol del projecte d'avaluació. Aquí és on patim als centres, entre uns estudiants que ho passen malament per obtenir un certificat que únicament els serveix per promocionar a un nivell superior i el Departament que, tant si com si, els obliga a obtenir el certificat si volen continuar aprenent.

Que hem de fer amb ells. Una temptació és la de baixar el nivell, a la qual cosa no sé jo si alguns centres han sucumbit. Bé, si que ho sé i en tot cas no m'estranyaria, atès el nivell de coneixements que tenen alguns estudiants que arriben al nostre centre amb un certificat COMPETIC sota el braç. No en sóc partidari, pel que deia abans. Ens agradi o no, els certificats ACTIC, i en conseqüència els COMPETIC, comencen a ser una cosa molt seriosa. I certificar que algú té uns coneixements que no té no només és un frau, sinó que és enganyar a la persona a qui li donem. A part d'un greuge comparatiu pels qui han hagut de suar per tenir-lo.

El que està clar és que, des del primer dia, cal deixar molt clar a les persones que venen a interessar-se pels estudis d'informàtica, que és el que s'hi trobaran.

- Aquí fan cursos per a gent gran, oi?; sol ser una pregunta bastant freqüent.
- No senyor (o senyora), aquí fem cursos per a persones adultes, que no és ben bé el mateix; sol ser la meva primera resposta.


Font: Pixabay. Llicència: CC0 Creative Commons

I és que l'orientació és un element clau en l'èxit educatiu

Si tots i totes sabem de que va el joc, des del minut zero, i malgrat tot decidim jugar-hi, després no ens podem queixar de les regles del joc. Tot i que per provar-ho... Qui no plora, no mama, diuen.

I és que certificat i coneixements haurien de venir de la mà. Si tens el certificat hauries de tenir els coneixements. I si tens els coneixements hauria de ser fàcil certificar-los, si és que necessites i/o vols fer-ho.

Però malauradament no sempre és així. Ja he insinuat abans alguna possible causa que explica que es pugui tenir el certificat sense tenir els coneixements necessaris. Però n'hi ha d'altres: suplantació de la personalitat, trampes diverses en fer les proves, etc...

I a la inversa. Tot i tenir els coneixements és possible que no aconsegueixis els certificats: Un mal dia a l'hora de fer la prova ACTIC o el projecte d'avaluació, entendre malament el que demanen els enunciats, una mala passada dels nervis o que se't pengi l'ordinador a l'últim moment i ho perdis tot per no fer cas al profe i no haver anat desant els canvis,...

O que obtinguis el certificat, però que aquest no sigui vàlid. Però aquí millor no entrar-hi.

I tampoc podem oblidar el factor temps. Recordo que un infermer jubilat, estudiant de COMPETIC 3, se'm va queixar de que no havia tingut prou temps per fer el projecte. Li vaig dir que jo coneixia un metge molt bo, que tenia un 100 % d'encerts en els seus diagnòstic, però que, això si, trigava sis mesos en fer cada diagnòstic. -Doncs no ens serveix..., em va tallar. Ho havia entès perfectament.


Font: Pexels. Llicència: CC0 Creative Commons

I és que és evident que tenir coneixements no vol dir ser competent, i en els projectes d'avaluació, tal com estant dissenyats, no només es mesuren coneixements sinó que s'avaluen competències. Per alguna cosa els ensenyaments s'anomenen COMPETIC.

Un altre motiu per no tenir el certificat, tot i tenir els coneixements: no ser competent.

I aquí entrem en un altre debat, si voleu més íntim de cada docent. Quina és la nostra funció: ensenyar per superar una prova o ensenyar per a què els alumnes adquireixin els coneixements i siguin competents. És l'efecte autoescola: jo, i no només jo, el primer dia que vaig agafar el cotxe, un 600, després de superar l'examen de conduir, vaig descobrir que no sabia conduir... Tenia el certificat, però no els coneixements. O no tots els coneixement.

Jo, com a profe, ho tinc clar: un certificat de competències TIC certifica que tens unes determinades competències, no que has estat capaç de superar una determinada prova o un determinat examen.

I parlant dels projectes d'avaluació, una altra cosa és si les competències avaluades són les idònies o no, si el temps és realment l'adequat, si els projectes estan prou revisats, si realment estan pensants per a desenvolupar-se amb programari lliure, etc. Aquest és un altre debat i, segurament, caldria analitzar els projectes un a un, cas per cas, que de tot hi hagut.

Tornant a la compatibilització dels objectius, queda clar que tenim objectius que no es deixen alinear fàcilment.

Des del primer dia en que ens van parlar dels projectes de certificació i en les diverses reunions en que m'he pogut explicar, ja he donat la meva opinió, i cada dia n'estic més convençut.

La meva proposta de model vindria a ser com el de les acadèmies d'idiomes. Allà hi vas a aprendre anglès (o francès o el que sigui) i qui vol certificar ha de fer la prova oficial, i qui no, doncs tan feliç, se'n va cap a casa amb el seu anglès (o francès o el que sigui) sota el braç. Per passar de curs no cal certificar res, només aprovar el curs, que no és poc.


Font: Pixabay. Llicència: CC0 Creative Commons


El model podria ser similar a COMPETIC: aproves el curs (l'avaluació continuada) doncs promociones. Vols tenir el certificat, doncs fas el projecte d'avaluació. L'aproves, ja tens el certificat. El suspens, doncs decideixes si repeteixes curs o promociones al següent, que al cap i a la fi t'ho has guanyat superant l'avaluació continuada.

Sabeu quants neguits i quantes angoixes ens estalviaríem? Sabeu quantes hores de correcció dels projectes de certificació estalviaríem al professorat?

I potser així deixaríem de sentir allò que he escoltat a més d'un i a més de dos profes d'informàtica d'adults de: qualsevol dia tindrem un disgust!

Amb aquest model, qui vol coneixements s'endú coneixements, qui vol certificat s'endú certificat. Objectius alineats i tots contents. Bé, potser tots no, que si qui ho pot fer no ho fa, per alguna cosa deu ser.