divendres, de març 20, 2020

La docència en temps de coronavirus

Dimarts, quan vaig començar a escriure aquest post portava uns dies de bogeria. Des de que l’escola va tancar divendres passat per culpa del maleït coronavirus, em vaig passar hores i hores davant de l’ordinador. Moltes més que si hagués anat al centre a fer classes com una setmana qualsevol: Prendre decisions via Whatsapp, gairebé en temps real, amb la resta de l’equip directiu; coordinar al professorat per tal d’establir una línia d’actuació comuna per a tots els cursos; potenciar els canals de comunicació entre el professorat i l’alumnat; transformar un curs de COMPETIC 3 semipresencial en un curs a distància, si més no temporalment; i, a sobre, com estava previst, obrir un curs de COMPETIC 3 a distància, que en realitat en són quatre, ja que aquestes són el número de competències que oferirem aquest tercer trimestre en la modalitat “en línia”... Tot plegat una feinada.

Però el dimarts ho tenia tot en marxa, tret d’un mòdul de GES que vam acabar d’enllestir al dia següent. I amb aquesta feinada no em plantejava escriure res, però un tuit que vaig veure abans de sopar em va portar al bloc d’en @ManelTrenchs i, havent sopat, mentre rentava els plats, el meu caparró no parava de donar-hi voltes.


Tot i la feinada d’aquests dies no he deixat de tenir un ull al Twitter i, sincerament he al·lucinat bastant amb determinats tuits que he anat veient. I crec que no sóc l’únic…

De fet, penso que algunes de les coses que s’han anat publicant responen més a decisions farcides de bona voluntat però sense una base sòlida o directament a un postureig en busca d'un màrqueting mal entès, que a mesures eficients per tal d’afrontar aquests moments de tancament d’escoles i instituts.

Per què com diu en Manel:
M’escriuen molts col·legues que, enmig d’aquesta crisi, se senten desbordats, amb una gran sensació de pèrdua de control. Els ajudo tant com puc. Però em sap greu dir-los que si no han incorporat les eines digitals amb temps, i com un hàbit, difícilment les podrán implementar ara, de cop. En definitiva, les competències digitals són hàbits. (...) És important i molt més eficaç el “despacito”, i crear uns bons hàbits des de principi de curs, que no pas pretendre que de cop i volta siguin uns experts perquè ens ho demana la urgència del moment.

I justament quan he acabat de fer els plats, he vist que en @monparaiso m’havia etiquetat en  una foto del Twitter.



El post d’en Ramon, en alguns aspectes, va en un línia molt similar, tot i que amb el seu sentit de l’humor i la seva acidesa característica:
Si no has hecho una videoconferencia en tu puta vida, no tocas el proyector y el PC del aula ni con un palo y crees que sites es una nueva serie de Netflix, ¿qué pretendes hacer estos días? Relájate. Si tienes tiempo aprovecha para formarte (...) pero olvídate de usar estos recursos tecnológicos para trabajar con tu alumnado durante estos días.

En serio, ¿ens creiem que de la nit al dia podem transformar un centre educatiu presencial en un centre 100% online? Podem posar al professorat a fer classes per videoconferència, sense una planificació i una reflexió prèvia, sense un coneixement profund de les eines telemàtiques... I, és més, ¿té sentit posar al professorat a fer classes online a través de Houngout, posem per cas?

Sincerament, com diu en Manel, com a profe estic tranquil… Però és que com a director, també ho estic. Tenim canals de comunicació asincrònic entre el professorat que utilitzem a diari (i no amb poca activitat), canals de comunicació amb l’alumnat que funcionen prou bé i tots els cursos presencials que impartim al centre tenen el corresponent curs de suport al Moodle. No cal dir-ho dels cursos semipresencials o dels cursos a distància… En definitiva, tenim al 100% del professorat i de l’alumnat utilitzant el Moodle de forma més o menys habitual.


Imatge de Prashant Gautam de Pixabay


No parlaré aquí de com ens hem organitzat al nostre centre, en tot cas, ho deixaré per un altre post, però en cap cas m’ha passat pel cap fer videoconferències entre el professorat, ni molt menys amb l’alumnat. Ni tan sols portar la docència de determinats cursos a la virtualitat. Ni ens cal, ni estem preparats, ni seria el més apropiat en aquest moment. Una altra cosa és que la cosa s’allargués en excés, que aleshores ja veuríem com venen les coses.

Fa relativament poc temps vaig llegir un article antic d’en @cristobalsuarez en el que justament parlant de l’educació virtual deia:
La pedagogía, (...) se encarga de una amplia gama de interrogantes con las que busca plantear y dar sentido a la acción educativa. (...) Por ello, las inquietudes pedagógicas son amplias, van desde las preguntas por el sentido de la educación, para qué; el contexto educativo, dónde; los agentes educacionales, con quién; los contenidos educativos, què; los materiales que los soportan, con qué; las secuencias de aprendizaje, cuándo; las metodología didáctica (...), cómo y la pregunta sobre la evaluación. (...) 
La hipótesis de trabajo es que la construcción de este lenguaje pedagógico sobre la educación en los márgenes virtuales no consiste en trasladar o traducir la pedagogía actual y aplicarla al mundo virtual.

Podem fer-nos totes aquestes preguntes i buscar respostes d’un dia per l’altre? Tot plegat massa feina. Impossible d'assumir a curt termini.

Que hem de fer, doncs? Com diu en Ramon:
Haz lo que acostumbras a hacer: llevas, como mínimo, dos trimestres trabajando con tu alumnado de una determinada manera, usando unos determinados recursos y con una determinada dinámica. Pues chico, no sé, lo mismo tiene sentido intentar no cambiar demasiado. Aprovecha los recursos que tengáis entre manos y no experimentes a lo loco. Envía un mail con instrucciones claras y precisas y listo.

(Continuarà...)

Cap comentari: