divendres, de juliol 26, 2019

Més val no pensar-hi

Article publicat al número de tardor de 2018 de la Revista Escolar del CFA Palau de Mar:

Quan, ja fa anys, la Sabela va entrar al despatx per demanar-me un article per cloure la revista li vaig dir que ja hi podia comptar. A la Sabela no podia dir-li que no. Ara, ja ha esdevingut una tradició que un article del director de l’escola tanqui la revista.

De vegades, em ve de gust parlar d’alguna cosa en concret, d’altres em costa més trobar el fil; ja sigui perquè no se m’acut res, ja sigui perquè vull parlar de tantes coses, que no sé amb quina quedar-me. En aquesta ocasió estic a mig camí entre les dues coses.

Podria parlar del món en què vivim, a les portes d’una quarta revolució industrial que ho fotrà tot enlaire —diuen els experts— amb d’altres paraules, és clar, enduent-se per endavant milions de llocs de treball, i a les portes de la tercera fase de la crisi econòmica que estem patint des de 2008. No sé pas com ens en sortirem de tot això perquè si hem de confiar en el sistema polític, malament anem.


Imatge de Gerd Altmann de Pixabay 

L’ultradreta misògina, homòfona i fascista va guanyant terreny arreu: Trump als EUA, Bolsonaro a Brasil, l’Alba Daurada a Grècia, la Lliga Nord a Itàlia, el Front National a França, Alternativa per Alemanya a Alemanya i per aquí ja sabeu... Més val no pensar-hi.

Podria mirar cap a l’Estat Espanyol, però..., de debò cal? De què hauria de parlar? D’una monarquia que fa aigües per tot arreu, amb un rei emèrit al qual encara li estem pagant el silenci de les seves examants, segons s’ha publicat —ei, que no ho dic jo!— i les que parlen, quan ho fan, és per embolicar-lo en tèrbols negocis al marge de la llei? O de l’exduc de Palma, a la garjola per haver fet i desfet amb els diners de tots els ciutadans? Més val no pensar-hi.

Potser millor parlar d’un sistema polític dominat per alguns partits polítics corruptes fins al moll de l’ós —ho diu alguna sentència judicial, ara bé, no em busqueu les pessigolles. Clar que si a Europa diuen que la justícia espanyola no és justa, ni d’això ens em podríem refiar. Per no parlar de les filtracions de converses d’excomisaris, també a la garjola, que posen de manifest la baixesa moral d’alguns dels qui mouen els fils de l’Estat. Sí, ja sabeu, els qui evadeixen impostos, els qui s’enriqueixen amb tèrbols negocis, els qui elaboren informes falsos per enfonsar als seus contrincants polítics o els qui se’n van amb jovenetes quan estan de viatge per l’estranger... Més val no pensar-hi.


Autoria: Olga Berrios. Font: Pixrl. Llicència: CC BY 2.0

I parlant de justícia, podria parlar de la judicialització del procés... Però aleshores hauria de parlar dels representants del poble reclusos. Noteu que estic esquivant dir polítics presos o presos polítics, ja que si ho faig encara em podria veure davant del jutge acusat d’adoctrinament. I d’això en deuen saber una estona, hereus com són d’un règim en què a escola ens feia cantar allò de:

«De Isabel y Fernando
el espíritu impera
moriremos besando
la sagrada bandera».

Ja us podeu imaginar quina bandera, oi? Però, ep, això és patriotisme, no nacionalisme. Que ja sabeu que el nacionalisme és excloent, supremacista, racista, i no sé quantes coses més. El patriotisme és una altra cosa, molt més noble, és clar. Sort en teníem d’un profe que també ens ensenyava cançons de l’altre bàndol:

«Pero nada pueden bombas,
rumba la rumba la rumba la.
Pero nada pueden bombas,
rumba la rumba la rumba la,
donde sobra corazón.
Ay, Carmela! Ay, Carmela!»

No m’explico per què el van fer fora... Més val no pensar-hi.

Alegoria de la República espanyola i la República francesa.
Font: Biblioteca Nacional d'España. Llicència: Domini públic

No, no parlaré de res de tot això. Diria que ara això no toca, si és que no em semblés de mal gust dir-ho. Perquè parlem d’«allà», però déu-n’hi-do el que tenim «aquí»! Ni tan sols se’ls cau la cara de vergonya de reconèixer que "Estàvem jugant al pòquer i anàvem de farol". Un farol que va dur a centenars de ciutadans als centres mèdics a guarir-se de les ferides causades per la descarnada i intolerable repressió de les porres. Unes ferides que ens estarem llepant durant molt i molt de temps. Més val no pensar-hi.

Potser millor parlar d’educació... Si? Voleu dir? Perquè..., de què hem de parlar? D’un sistema educatiu que genera una taxa de fracàs escolar de les més altes d’Europa i unes taxes d’atur juvenil del tot inassolibles? Què n’hem de fer el nostre jovent, presoner d’un sistema educatiu que ni els agrada ni els dona respostes per assumir els reptes de la societat d’avui? Què ens esperàvem, si ja estàvem malament i la inversió pública e educació no para de minvar?

Imatge d'Ulrike Mai de Pixabay

Per no parlar dels «mena», ja sabeu, els «menors no acompanyats». Si fóssim tan bons a buscar-los-hi un lloc digne per a dormir, com en buscar noms a les coses, potser no hauríem de passar la vergonya, com a societat, de veure’ls ajaguts en jaços per terra de les comissàries dels Mossos. Més val no pensar-hi.

Decididament, millor parlar de l’escola, del nostre centre, com faig habitualment. El curs passat vam esdevenir el centre més gran de la ciutat de Barcelona, pel que fa al nombre d’estudiants, i les enquestes de satisfacció de l’alumnat, any rere any, no paren de millorar. Sens dubte aquest és el millor estímul que podem rebre l’equip docent per tirar endavant amb tots els entrebancs que trobem pel camí.

Un centre que, d’altra banda, enguany ha hagut de reduir la seva oferta formativa en 50 places, atès que hem hagut de tancar dos grups per falta de recursos, cosa que no fa més que allargar el nombre de persones que, curs rere curs, es queden sense plaça per a seguir els seus estudis.

Ahir, sense anar més lluny, llegia que Catalunya és la comunitat de l’Estat espanyol on un menor nombre de persones de 25 a 64 participen en activitats de formació, amb un 7,7 % de la població, molt lluny del País Basc, amb un 13,2 %. De ben segur que deixant a la gent que vol formar-se sense plaça no és el millor camí per a revertir la situació. Més val no pensar-hi.

Imatge de Gerd Altmann de Pixabay

Però tornem al CFA Palau de Mar, un centre que des de 2003, any en què vàrem ser foragitats de l’edifici que ens dona nom, ha ocupat diferents edificis, tots ells de forma provisional i amb unes limitacions d’espais que haurien de fer posar vermell a més d’un i a més d’una. Ja sé que és difícil trobar un espai adient per a un centre de formació a les persones adultes a l’Eixample.

No deu ser fàcil quan van passant els anys i els gestors de les administracions que ho han de solucionar no ho fan i tot continua igual (o pitjor).

Ja ho entenc que no ha de ser fàcil, però si són on són ha de ser per alguna cosa. Recordo un company de feina, abans que comencés a exercir de profe, que quan fèiem alguna cosa malament ens deia «Manolete, si no sabes torear, pa' que te metes». Doncs això..., per què? Per a fer les coses fàcils, ja tenim a la portera d’en Núñez. Després de tot plegat..., més val no pensar-hi.

Segurament hauria d’haver escrit aquest article un dia en què estigués més optimista, o senzillament hauria d’haver dit que no. Però a en Josep Maria, com abans a la Montserrat, a en Javi i a la Sabela, no podia dir-los que no.

diumenge, de juliol 21, 2019

El discurs de graduació

El vaig buscar al Drive, als Drives de diferents comptes i no el vaig trobar. També el vaig cercar en els correus electrònics dels mateixos comptes i res de res. On dimonis havia de ser?

Faltava menys d'una setmana per a l'acte de graduació dels nois i noies del GES i em tocava fer un petit discurs, tal com ja havia fet el curs anterior. No és tractava de repetir paraula per paraula el text del curs anterior, però si d'inspirar-me en ell. De fet, l'acte era el mateix, però el públic no. I en el fons, el que volia dir era, si fa o no fa, el mateix.

Després de buscar i re-buscar, no va quedar més remei que escriure'l de nou. I com passa sovint en aquestes situacions no va passar ni una setmana que el vaig trobar a les notes de l'iPad. Com redimonis no se'm va acudir mirar a l'aplicació que habitualment utilitzo per escriure?


Imatge d'edar de Pixabay

No sé si pot interessar a algú, però aquí el deixo... Si més no, ja sabré on trobar-lo.

Hola, Bona tarda.

Em toca fer un discurs..., em sap greu. Ja sabeu que jo no soc de parlar gaire a classe. De fet, quan hem van dir que us havia de fer un discurs vaig pensar: els gravaré un vídeo i que se'l mirin abans de venir... Però em van dir que no. Em van dir que el dire en un acte de graduació havia de parlar. I aquí em teniu...

A més, avui, m'he disfressat de dire. A que mai m’havieu vist amb corbata? Estic guapo?

I m'he vestit de dire perquè avui és un dia important, molt important per vosaltres. I no per tenir el GES o no tenir-lo, sinó per l'esforç que heu fet per aconseguir-lo i per què aquest esforç ha tingut recompensa.

I estic content, estic molt content. I estic per content per dos motius.

En primer lloc estic molt content per vosaltres. Vareu venir Palau de Mar amb un objectiu, i l’heu aconseguit. Us ha costat, us heu esforçat, heu hagut de treballar fort, heu hagut de trencar certes dinàmiques... i ho heu aconseguit. Potser més tard del que tocava, però ho heu aconseguit. Ja sou graduats i graduades en ESO.


Imatge de congerdesign de Pixabay

"Joan, ja tinc l’ESO" em deia la setmana passada una de vosaltres amb els ulls brillants de felicitat. Ja teniu l’ESO!

Intueixo que a aquestes alçades ja sabeu que la vida no és fàcil. És més, la vida pot ser molt dura. Podíeu haver triat diferents camins, alguns més fàcils, però que no duen a res de bo. Però heu triat el camí de continuar estudiant, el de continuar formant-vos, el de continuar creixent com a persones.

I vull donar les gràcies a tothom qui us ha recolzat en aquest camí: a les vostres famílies, als vostres amics, a les vostres parelles... I al vostres companys i companyes.

Avui us gradueu quinze persones, quinze persones que us heu trobat al CFA Palau de Mar, però que veniu de diferents lloc del món: de Filipines, de Brasil, de Bolívia, de Paraguai, de Xile, d'Equador, de Pakistan, de Cadis, i fins i tot de Catalunya. Persones diverses, d'edats diverses, de cultures diverses, de creences diverses, amb interessos diversos, però amb un objectiu comú.

Però tot i aquesta diversitat heu fet un molt bon grup. Heu col.laborat, us heu ajudat... Heu après que col·laborant amb d'altres persones s'arriba més lluny. "Si vols anar ràpid ves sol, si vols anar lluny vés en grup", diu un proverbi africà.


Autor: Matthew Sullivan. Font: Flickr. Llicència: CC BY-NC 2.0

A la vida trobareu moltes persones disposades a ajudar-vos, com les heu trobat a Palau de Mar. Aprendre amb qui pots confiar i amb qui no i aprendre a col.laborar-hi no és fàcil. Però aquest aprenentatge també l'heu començat a fer al CFA Palau de Mar.

Estic molt content per vosaltres però també sento un punt de tristor pels companys i companyes que, per uns motius o d'altres han llençat la tovallola.

Però com us deia al principi també estic content per un altre motiu. Estic molt satisfet de ser professor del CFA Palau de Mar. És un veritable honor formar part del grup de professors i professores que us acompanyat, que us han ajudat, que han confiat en vosaltres.

És un luxe treballar amb l’equip docent del GES: la Rosa, la Montse Piñol, en Francesc, en Josep Ma, la Montse Abelló, la M. Àngels i com no, el vostre tutor: en Carmelo. És un luxe treballar amb ells i elles i amb la resta de docents i de personal del centre, aprendre cada dia d'ells i d'elles, ser millor profe gràcies a ells i a elles.

Aquests dies, quan estava gravant el vídeo i us preguntava que era el millor de Palau de Mar, gairebé tots heu contestat el mateix, sense dubtar: els profes. El vostre èxit en part també és el nostre èxit. I ens sentim molt feliços d’haver-vos pogut ajudar. Moltes gràcies companys!


Autoria: Graham C99. Font: Flickr. Llicència: CC BY-SA 2.0 

Durant tot el temps que heu estat amb nosaltres us hem vist riure, us hem vist plorar, us hem vist patir, us hem vist il·lusionar-vos, a alguns i a algunes us hem vist enamorar-vos, us hem vist barallar-vos i us hem vist reconciliar-vos.

Us hem vist créixer com a persones i m'il·lusiona pensar que us hem ajudat a ser millor persones, a mirar la vida i l'educació amb uns altres ulls. Heu emplenat de vida l'escola. I us trobarem a faltar!

Ja teniu el graduat. Però heu de tenir molt clar que tenir el GES o l'ESO no és el final de res, però pot ser el principi de moltes coses. Us queda un camí llarg, molt llarg. I tots els camins llargs tenen trams sinuosos, difícils, i potser ensopegareu, però haureu d'aixecar-vos i continuar endavant. I si no abandoneu, arribareu a la meta. Tenir el graduat no és el final de res, però ja heu fet el primer pas, i el primer pas és el més important.

El CFA Palau de Mar ja forma part de la vostre història igual que vosaltres formeu part de la història del Palau de Mar. Potser algun dia tornareu a aprendre idiomes o informàtica o ves a saber què. Ja ho sabeu ,el CFA Palau de Mar és casa vostra. Que tingueu molta sort i que us vaig molt bé.