dilluns, de desembre 31, 2018

Qui no te feina, el gat pentina

El meu pare acostumava a dir que qui no té feina, el gat pentina. Deu ser per manca de feina i per manca de gat que fa uns dies em va donar per mirar quins havien estat els posts més llegits de l'any que ara acaba. I ja posats, en va encuriosir mirar quins havien estat els escrits més visitats des de que vaig obrir el blog, ja fa uns quants anys.


Autor: Filip Kominik. Font: Unsplash.

De fet, fa un temps em vaig començar a preguntar perquè tenia un blog i per què publicava, i si no era una mica pretensiós pensar que a ningú pugui interessar les meves reflexions. Imagino que aquests dubtes devien començar a rel d'un canvi d'orientació en els continguts que publicava. I és que tinc la sensació que el blog ha anat canviat al llarg dels anys.

Si durant els primers anys el blog em servia per recollir informació i continguts diversos i tenir-la agrupada i a mà, amb el temps s'ha convertit, a més a més, en un espai de reflexió sobre el meu centre, el CFA Palau de Mar, i l'educació de persones adultes.

Potser només és una sensació i una anàlisis dels escrits publicats em desmentiria. Però, com que tampoc penso fer-la....

De fet, en el segon escrit publicat, per cert, un escrit fet gairebé un any i mig més tard que el primer, cosa que mostra l'entusiasme amb que vaig obrir el blog, es pot llegir “Serà doncs un bloc d'ús personal, per a mi, no destinat a cap audiència concreta. No obstant és possible, diria que molt probable, que algú s'hi passegi. Ja m'està bé, i si a més m'ajuda amb els meus dubtes: oli en un llum!”.

Una curiositat, a dia d’avui, aquest escrit només té sis visites i la majoria deuen ser meves...


Font: Pixabay. Llicència: CC0 Creative Commons


Però tornen al fet d'escriure. Fa un temps, en una llibreria vaig fullejar un llibre d'aquells que descriuen els trets de la personalitat de les persones atenent el dia i el mes del seu naixement. Una pàgina per dia, més de 365 pàgines. Un totxo de llibre. I justament, a la pàgina corresponent al 12 d'abril deia que les persones nascudes en aquella data tenien tendència a escriure. Vet aquí una possible explicació del per què d'aquest blog.

El fet és que he arribat a la conclusió de que publico el que escric i no pas que escrigui per publicar. Ben bé no és el mateix. De fet sovint escric posts que no acabo publicant mai o que publico molt temps després d'escriure'ls. Vés a saber si aquest escrit l'acabarà llegint algú.

Sense anar més lluny, ara mateix dec tenir tres o quatre escrits acabats, o pràcticament acabats, que encara no tret el nas per aquest blog.

Certament, a vegades utilitzo el blog per a compartir reflexions amb persones que sé o que imagino que el llegeixen, però no es tracta, ni de bon tros de la majoria de posts. De fet, escric, si tinc temps acabo els escrits i si encara tinc més temps, publico el que he escrit.

Però, per què escric?

La setmana passada vaig assistir a la jornada “Creando cultura del aprendizaje” a Múrcia. Vaig volar fins Alacant i, des d'allà em vaig desplaçar a Múrcia en un cotxe de lloguer. Durant, el trajecte, no recordo si d'anada o de tornada, vaig anar escoltant una entrevista a l'escriptor Javier Cercas. En un moment de la conversa l'etrevistat va dir que escriure “sirve para bucear en ti mismo y descubrir cosas que se ni siquiera tu mismo sabías que sabías




A l'arribar a casa vaig voler recuperar el podcast, per recuperar la frase exacte. I és que per a mi, escriure és justament això. Començo un escrit per desenvolupar una idea i sense saber com, a mesura que el text va avançant, la idea va creixent i prenent derivades que em sorprenen i m'enriqueixen a mi mateix. I és clar, aleshores em surten textos massa llargs, però això és un altre tema.


Però tornem al principi. Ara que estem a finals d'any, època propicia per als rànquings, aquí teniu els posts més llegits del 2018:


Curiosament el primer i darrer dels cinc primers escrits formen part de la sèrie "Collita de vídeos", una sèrie de posts que vaig iniciar, i que encara tinc a mitges, per organitzar tots els vídeos que he anat publicant al meu canal de YouTube al llarg dels anys.

Els altres escrits són I si la cosa funciona... una reflexió sobre la implantació del COMPETIC 2  a distància al CFA Palau de Mar, El got mig ple, escrit amb motiu de la presentació dels nous mòduls del GES per part del Departament d'Eduació, i L'Aneguet Lleig, un crítica en forma de conte als programes d'innovació educativa que deixen de banda als centres de formació de persones adultes. Interessant recordar-lo ara que s'ha signat un acord per a què la innovació d'Escola Nova 21 arribi a totes les escoles i instituts. Tant de bo que totes sigui totes.




Però no crec que cap d'aquests posts publicats al 2018 arribin ni de bon tros, a les visites que tenen els escrits que ocupen el top ten històric del blog:


De fet, revisant alguns d'aquests posts he descobert que no era la primera vegada que m'entretenia a fer el rànquing, juntament amb una previsió que vaig encertar de ple. I si no mireu la tercera entrada de la llista.

dimecres, de desembre 19, 2018

Alineant objectius

Sovint he comentat als estudiants que la meva tasca com a tutor i, més en general la tasca de l'escola, és la d'alinear objectius. De compatibilitzar-los. I sovint no és fàcil.

Tothom té uns objectius quant inicia uns estudis en una escola d'adults. I aquests objectius poden ser molt divergents. El Departament d'Educació, qui organitza, finança - sense oblidar els calerons i maldecaps del Fons Social Europeu- i certifica els ensenyaments també té uns objectius.

I nosaltres, les escoles, enmig, intentant alinear objectius. Si... ja ho sé, nosaltres també som Departament, però ja m'enteneu... Enmig i amb els nostres propis objectius, fent equilibris.

Comencem pels alumnes. Parlaré dels ensenyaments d'informàtica, que són els que millor conec, però imagino que aquestes reflexions són perfectament extrapolables a la resta d'ensenyaments transprofessionals, que engloben les llengües estrangeres i la informàtica. Transprofessionals, el nom ja és tota una declaració d'intencions.


Font: Pixabay. Llicència: CC0 Creative Commons


Podríem establir dos extrems, dos pols. Un on es situarien els estudiants que només volen aprendre i a l'altre, els estudiants que només volen el certificat. Ara bé, difícilment trobarem a algú que només vulgui el certificat, independentment de si aprèn res o no. Tot i que cada cop ens trobem amb més alumnes que el seu objectiu principal és el d'obtenir el certificat. Sense anar més lluny, un servidor, que, com tots els companys i companyes profes d'informàtica dels Centres de Formació de Persones Adultes del Departament d'Educació, si no tinc el certificat ACTIC avançat o el COMPETIC 3 abans del curs 2020-2021, pràcticament hauria de dir adéu a continuar treballant en un centre de formació de persones adultes.

Els certificats ACTIC i COMPETIC en pocs anys han adquirit un importància fonamental per a molts treballadors i treballadores que volen promocionar, pels opositors i opositores i per les persones que busquen feina. De tenir-lo a no tenir-lo pot anar conservar el lloc de treball, obtenir-ne un o aconseguir una plaça millor, especialment a l'administració pública. Poca broma. I d'això els centres de formació de persones adultes n'hem de ser conscients i assumir la responsabilitat que ens ha caigut al damunt.

A l'altra banda tenim els estudiants als quals tenir un certificat o no, tant els hi fa. Fins al punt que costa que alguns i algunes persones que l'han obtingut vinguin a recollir el paper que ho acredita. El seu objectiu bàsic és aprendre. Venen en busca de coneixements, no de certificats. Afortunadament aquest són la majoria en els centres de formació de persones adultes. Ja sigui per que són persones jubilades per les quals, en conseqüència, un certificat “transprofessionals” té poc valor més enllà que per la satisfacció d'haver-lo obtingut, ja sigui per que són professionals amb un lloc estable i sense perspectives de canvis laborals.

Saber informàtica i/o llengües els ajuda tant en la seva vida professional, com en la seva particular: Entendre a les persones que atenen, si estan de cara al públic, o poder fer-se entendre quan volten pel món, sol ser una de les principals motivacions dels qui i les qui estudien francès o anglès a una edat adulta.


Font: Pixabay. Llicència: CC0 Creative Commons


Per cert, parlant de certificar no em puc estar de recomanar l'article “De la certificación como medio a la certificación como objetivo…” de @maxialgar on fa referència a un altre article, igualment recomable de @mariaacaso: “De la certificación como medio a la certificación como objetivo: Cifuentes, su TFM y la universidad como fraude

"..la universidad (y, por desgracia, el resto de los contextos educativos donde, supuestamente, ha de tener lugar la educación de las y los españoles) es un dispositivo institucional en el que la certificación de los aprendizajes ha dejado de ser un medio y se ha convertido en el verdadero objetivo: certificar ha dejado de ser el procedimiento que tenía lugar tras la consecución del aprendizaje para pasar a sustituirlo."(Maria Acaso)

Però tornem als ensenyament d'informàtica. Hi ha, per tant, una diversitat d'interessos que es situen entre els dels qui només volen el certificat i els del qui només volen els coneixements tot i que, com hem dit, difícil ens trobarem ningú als extrems, i pocs a prop dels extrems.

Ara bé, val la pena l'esforç que han de fer i i l'angoixa que han de patir els qui se situen prop de l'extrem “coneixements”, quan han de fer front als projectes d'avaluació. Jo crec que no. Especialment si no han de promocionar, ja sigui per que no volen continuar amb nivells superiors, ja sigui per que han assolit el darrer nivell.


Autor: John Ward Font:Flickr Llicència: CC-BY


És evident que els objectius del Departament i els dels estudiants més propers a l'extrem “certificar” ja s'alineen ells solets bastant bé. Podríem dir que ja vénen alineats de casa.

El problema ve amb els que tant els fa el certificat però que, si volen continuar progressant en els seus estudis, si o si han de passar pel mal tràngol del projecte d'avaluació. Aquí és on patim als centres, entre uns estudiants que ho passen malament per obtenir un certificat que únicament els serveix per promocionar a un nivell superior i el Departament que, tant si com si, els obliga a obtenir el certificat si volen continuar aprenent.

Que hem de fer amb ells. Una temptació és la de baixar el nivell, a la qual cosa no sé jo si alguns centres han sucumbit. Bé, si que ho sé i en tot cas no m'estranyaria, atès el nivell de coneixements que tenen alguns estudiants que arriben al nostre centre amb un certificat COMPETIC sota el braç. No en sóc partidari, pel que deia abans. Ens agradi o no, els certificats ACTIC, i en conseqüència els COMPETIC, comencen a ser una cosa molt seriosa. I certificar que algú té uns coneixements que no té no només és un frau, sinó que és enganyar a la persona a qui li donem. A part d'un greuge comparatiu pels qui han hagut de suar per tenir-lo.

El que està clar és que, des del primer dia, cal deixar molt clar a les persones que venen a interessar-se pels estudis d'informàtica, que és el que s'hi trobaran.

- Aquí fan cursos per a gent gran, oi?; sol ser una pregunta bastant freqüent.
- No senyor (o senyora), aquí fem cursos per a persones adultes, que no és ben bé el mateix; sol ser la meva primera resposta.


Font: Pixabay. Llicència: CC0 Creative Commons

I és que l'orientació és un element clau en l'èxit educatiu

Si tots i totes sabem de que va el joc, des del minut zero, i malgrat tot decidim jugar-hi, després no ens podem queixar de les regles del joc. Tot i que per provar-ho... Qui no plora, no mama, diuen.

I és que certificat i coneixements haurien de venir de la mà. Si tens el certificat hauries de tenir els coneixements. I si tens els coneixements hauria de ser fàcil certificar-los, si és que necessites i/o vols fer-ho.

Però malauradament no sempre és així. Ja he insinuat abans alguna possible causa que explica que es pugui tenir el certificat sense tenir els coneixements necessaris. Però n'hi ha d'altres: suplantació de la personalitat, trampes diverses en fer les proves, etc...

I a la inversa. Tot i tenir els coneixements és possible que no aconsegueixis els certificats: Un mal dia a l'hora de fer la prova ACTIC o el projecte d'avaluació, entendre malament el que demanen els enunciats, una mala passada dels nervis o que se't pengi l'ordinador a l'últim moment i ho perdis tot per no fer cas al profe i no haver anat desant els canvis,...

O que obtinguis el certificat, però que aquest no sigui vàlid. Però aquí millor no entrar-hi.

I tampoc podem oblidar el factor temps. Recordo que un infermer jubilat, estudiant de COMPETIC 3, se'm va queixar de que no havia tingut prou temps per fer el projecte. Li vaig dir que jo coneixia un metge molt bo, que tenia un 100 % d'encerts en els seus diagnòstic, però que, això si, trigava sis mesos en fer cada diagnòstic. -Doncs no ens serveix..., em va tallar. Ho havia entès perfectament.


Font: Pexels. Llicència: CC0 Creative Commons

I és que és evident que tenir coneixements no vol dir ser competent, i en els projectes d'avaluació, tal com estant dissenyats, no només es mesuren coneixements sinó que s'avaluen competències. Per alguna cosa els ensenyaments s'anomenen COMPETIC.

Un altre motiu per no tenir el certificat, tot i tenir els coneixements: no ser competent.

I aquí entrem en un altre debat, si voleu més íntim de cada docent. Quina és la nostra funció: ensenyar per superar una prova o ensenyar per a què els alumnes adquireixin els coneixements i siguin competents. És l'efecte autoescola: jo, i no només jo, el primer dia que vaig agafar el cotxe, un 600, després de superar l'examen de conduir, vaig descobrir que no sabia conduir... Tenia el certificat, però no els coneixements. O no tots els coneixement.

Jo, com a profe, ho tinc clar: un certificat de competències TIC certifica que tens unes determinades competències, no que has estat capaç de superar una determinada prova o un determinat examen.

I parlant dels projectes d'avaluació, una altra cosa és si les competències avaluades són les idònies o no, si el temps és realment l'adequat, si els projectes estan prou revisats, si realment estan pensants per a desenvolupar-se amb programari lliure, etc. Aquest és un altre debat i, segurament, caldria analitzar els projectes un a un, cas per cas, que de tot hi hagut.

Tornant a la compatibilització dels objectius, queda clar que tenim objectius que no es deixen alinear fàcilment.

Des del primer dia en que ens van parlar dels projectes de certificació i en les diverses reunions en que m'he pogut explicar, ja he donat la meva opinió, i cada dia n'estic més convençut.

La meva proposta de model vindria a ser com el de les acadèmies d'idiomes. Allà hi vas a aprendre anglès (o francès o el que sigui) i qui vol certificar ha de fer la prova oficial, i qui no, doncs tan feliç, se'n va cap a casa amb el seu anglès (o francès o el que sigui) sota el braç. Per passar de curs no cal certificar res, només aprovar el curs, que no és poc.


Font: Pixabay. Llicència: CC0 Creative Commons


El model podria ser similar a COMPETIC: aproves el curs (l'avaluació continuada) doncs promociones. Vols tenir el certificat, doncs fas el projecte d'avaluació. L'aproves, ja tens el certificat. El suspens, doncs decideixes si repeteixes curs o promociones al següent, que al cap i a la fi t'ho has guanyat superant l'avaluació continuada.

Sabeu quants neguits i quantes angoixes ens estalviaríem? Sabeu quantes hores de correcció dels projectes de certificació estalviaríem al professorat?

I potser així deixaríem de sentir allò que he escoltat a més d'un i a més de dos profes d'informàtica d'adults de: qualsevol dia tindrem un disgust!

Amb aquest model, qui vol coneixements s'endú coneixements, qui vol certificat s'endú certificat. Objectius alineats i tots contents. Bé, potser tots no, que si qui ho pot fer no ho fa, per alguna cosa deu ser.