SIMO Educación 2017

Enguany he estat al SIMO per cinquè any consecutiu, els cinc anys que es ve celebrant.

Si bé les quatre primeres edicions les vaig viure de forma molt diferent, aquest curs, com l'any passat l'he pogut gaudir sense més obligacions que la d'un visitant, recollint idees, recursos, eines... que tard o d'hora de ben segur que em seran de força utilitat. I de nou, com el curs passat, hi vaig assistir amb tot l'equip directiu del CFA Palau de Mar, amb l'@araujilloM i l'@montseabelló.

L'objectiu d'aquesta entrada, en conseqüència, és doble. D'una part la de recollir l'experiència, i de l'altra fer-la extensible a tots els companys i companyes de claustre.

Comencem per les activitats.

Cal dir que, en el marc d'aquesta edició del SIMO es van organitzar unes jornades exclusives per a directors i rectors de les institucions educatives, "La dirección como motor imprescindible en la transformación educativa del centro", que consistien en tres sessions en les quals es presentava, en cada una d'elles, una part més teòrica i un cas pràctic relacionat.

I fou justament amb una d'aquestes sessions amb que vàrem començar la nostra participació al SIMO.

Dimecres, 25 d'octubre

Detonadores de la transformación digital de los centros educativos. Aitor Mensuro (@Mensuro), brand manager de competencia digital docente, consultor y coach en competencia digital. Una interessant reflexió sobre las necessitats competencials dels docents, per tal d'afrontar la transformació digital del centres educatius i quins canvis ha d'afrontar els equips directius i l'organització del centre. En aquest cas, el cas pràctic va anar a càrreg del Colegio San Gabriel, de la mà de Sofía Temprado.

La matinal va continuar amb un dels plats forts del SIMO 2017:

¿Qué es neuroeducación? De la emoción al conocimiento, amb Francisco Mora (@morateruel). Una interessant disquissió sobre la informació que aporta aquesta disciplina sobre la forma d'aprenentatge dels humans i de com podem utilitzar aquest coneixements per a dissenya estratègies d'aprenentatge més efectius. De fet, com recull el programa del SIMO "La Neuroeducación es una nueva visión de la enseñanza basada en los conocimientos acerca de cómo funciona el cerebro, persigue delimitar bien los períodos del desarrollo cerebral del ser humano teniendo en cuenta que cada niño requiere un tiempo y una maduración diferente. La idea es poder acotar bien estos periodos y su plasticidad, además de encontrar las enseñanzas que más encajen en ellos en función a la maduración sináptica y mielínica de los diferentes circuitos o redes neuronales que codifican para funciones específicas"

En el vídeo següent Mora desgrana algunes de les idees que també va exposar en la seva intervenció al SIMO.

Ja per la tarda, vàrem poder conèixer una experiencia formativa que va tenir lloc al CEIP Santa Florentina La Plama de Cartagena

Dinamizar un claustro para el cambio. Juan Expósito va explicar-nos el trets bàsics d'una formació en la qual una bona part del centre van realitzar diverses activitats amb un important rerefonts lúdic, per tal d'aprendre a utilitzar diverses eines TIC i la seva aplicació en el marc de les metodologies actives que s'impulsen al centre.

Una de les coses que més valoro del SIMO és aquesta gran varietat de xerrades que et permet combinar conferències de teòrics de l'educació, generalment del món de la universitari, amb experiències d'aula de companys i companyes que en situacions gens fàcils lluiten per tirar endavant propostes de millora de l'aprenentatge dels seus estudiants. I una bona mostra d'aquesta varietat, son les xerrades a les que vàrem assistir aquest primer dia: un consultor provinent del món de l'empresa, un professor universitari, un mestre d'escola i, per acabar, un asesr TIC d'un centre de professors.

"Tierra a la vista". Gamificación educativa con TIC. Fernando Posada (@fernandoposada), asessor TIC del Centro de profesores de Lanzarote. Es tracta d'una experiencia de gamificació educativa, amb l'ús de les TIC, en la qual els professors poden experimentar, de forma lúdica, amb diferents eines que poden ajudar a dinamitzar les clases. A banda de l'experiència pràctica, també es van anar desgranant els trets més destacats de la gamificació i, en especial, del seu potencial per a motivar a l'alumnat. Sens dubte, per a mi, una de les activitats més enriquidores d'aquesta edició del SIMO. La informació del taller està recollida al blog canalTIC.com

Dijous, 26 d'octubre

El dijous, com el dimecres, va començar amb una de les activitats programades dins de les jornades adreçades als equips directius.

Reinvent the classroom (RTC) – La transformacións de espacios que fomentan el aprendizaje por projectos. Moussa Boumadan (@moussaboumadan), professor doctor en el Dpt. De Didàctica i Teoria de l'educació de la Universidad Autónoma de Madrid. La ponencia va permetre presentar el projecte Reinvent the classroom i reflexionar sobre la importancia del disseny dels espais i del mobiliari com a motor de la transformació dels centres educatius, especialmente pel que fa a la implantació de la cultura "maker" en l'educació i de l'aprenentatge basat en projectes. El cas pràctic va anar de la ma de José Márques Vicente de les Fundacions SAFA de Loyola.


A continuació va venir un altre dels plats forts d'aquest saló, en Roger Shank.

¿Inteligencia Artificial en Educación? ¿Como podría ayudar a cambiar el sistema educativos? Roger Shank, docent i investigador nord-americà, expert en Psicologia cognitiva i intel·ligència artificial. Fidel als seus postulats, Shank va criticar el sistema educatiu basat en l'aprenentatge memòristic i fent una comparació amb les habilitats dels oridnadors actuals, va anar reflexionant sobre les competències que han d'adquirir els estudiants per adquirir els coneixements que els cal adquirir per afrontar els reptes professionals i personals.

En el vídeo següent, és recull la conferència que va impartir Shank a Mèxic, convidat per la Fundación Telefònica, a la qual va fer referència durant la seva intervenció al SIMO.

Amb això va acabar al matí. Per, la tarda, a l'espera de la presentació d'en @ftsaez, sense saber com, passejant pels estands vàrem anar a parar fins al de l'Edutechcluster, on s'estava parlant de les impressores 3D, per part de la botiga d'impressores 3D EntresD.

La revolución de la impresión 3D y como hacerla llegar al aula. Maria Torras (@mariasiamiss). Una interessant presentació sobre les possibilitats de la impressió 3D farcida d'idees, recursos, aplicacions. En definitiva, una activitat no programada, però que va resultar d'alló més interessant.

A continuació, a l'auditori, estava programat un altre dels plats forts de la jornada del dijous.

¿Competencia digital de individuos o de centros? Superando los límites del discurso de las competencias a través de la tecnología. Fernando Trujillo, profesor de la Universidad de Granada y socio fundador de Conecta13. Al llarg de la xerrada, Fernando, va analitzar reflexionar sobre les competències del professorat per portar endavant els canvis que requereix el sistema educatiu, però també com aquesta competència ha d'anar més enllà de l'àmbit personal per a crear centres competents per a gestionar el canvi.

Divendres, 26 d'octubre

El matí del darrer dia era complicat, ja que a primera hora es solapaven les xerrades que més ens interessaven: @garbinelarralde, @mudejarico i @NewsNeus, @balhisay... Finalment la solució va ser dividir-nos: la M. Àngels i la Montse van anar a veure a en Juanmi i la Neus i jo a la Garbiñe i a la jornada per a equips directius.

No me cuentes historias... ¡Dibújamelas! Garbiñe Larralde (@garbinelarralde), docente en el Colegio Jesús Maria de Bilbao. La presentació va girar entorn l'experiència portada a terme durant dos cursos en l'asignatura de fonaments de l'art 1 i 2, amb l'ús del Visual Thinking. Aquesta medotología d'aprenentatge permet activar una comprensió dels continguts que afavoreis la creativitat i la generació de connexions per al foment del pensament crític, tal com mostra l'esquema següent, realitzat per Garbiñe. Imprescindible el seu blog Enseñar y aprender.

Nuevas formas de comunicación en una escuela hiperconectada: del Big Data al Visual Thinking. Neus Lorenzo (@NewsNeus), cofundadora de La Transformation Society i Juanmi Muñoz (@mudejarico), codirector de l'Observatori d'Innovació Tecnológica y Educativa (ODITE). Les noves formes de comunicació i el desenvolupament de noves tecnologies (Internet de les Coses -IoT-, Big data,...) permeten visualitzar i analitzar la informació des de noves perspectives. El taller analitza com es pot realitzar la transferència d'aquests procesos al món educatiu.

Nuevas formas de comunicación en una escuela hiperconectada. Del Bigdata al Visual Thinking from Juan Miguel Muñoz

La innovación educativa es un territorio hostil. Jose Maria Ruiz (@jmruiz) Director de IES Cártima. Tenia ganes d'escoltar a en David Álvarez (@balhisay), però una indisposició va deixar tota la ponència en mans del director de l'institut guanyador del Premio Escuelas para la Sociedad Digital 2015 de Fundación telefónica. La presentació va ser una lliçó de  realisme, de coherència i de sentit comú, en la qual, a través de l'experiencia de l'IES Cártima es van anar desgranant les dificultats que entranya conduir un centre educatiu cap a la innovació educativa i com, tot i les enormes dificultats que es van trobant pel camí, sempre és possible trobar solucions imaginatives i anar-les superant. Per mi, juntament amb el taller de gamificació d'en Fernando Posada, una de les experiències més inspiradores de tot el SIMO. Podeu accedir a la presentació fent clic a la imatge o a través d'aquest enllaç.

Ara bé, SIMO és molt més que les activitats que s'hi programen, ja que cada cop són més les empreses que hi estan presents d'una manera o altre i que permeten contactar amb potencials proveïdors o veure les novetats en matèria de tecnologia educativa. Se'ns dubte les necessitats, d'un any a un altre canvien en funció de la situació de cada centre, però en aquesta edició, teniem entre cella i cella diversos temes: comunicació amb l'alumnat, impressores 3D, dispositius de càrrega i emmagatzematge dels iPads, mobiliari per adaptar les aules al treball cooperatiu... Faig un petit recull de les empreses que ens poden ajudar en aquests temes:

• Academia Play (Recursos educatius)
• EntresD (Impressores 3D)
• XYZ PRINTING (Impressores 3D)
• edime (Mobiliari)
• Federico Giner (Mobiliari)
• Hermex (Mobiliari)
• Mirplay (Mobiliari)
• Taquillas SIM (Armaris tauletes)

I per acabar, una de les coses més interessants d'aquestes trobades: el networking. Retrobar-se amb d'altres persones del món educatiu i compartir una estona, per breu que sigui: @AlAlameda, @AgoraAbierta, @Juancarikt, @antonio_guirao, @pephernandez, @manolitotic, @Robotica_rocio, @garbinelarralde, @NewsNeus, @mudejarico, @juannunezc, @AuraPPerez, @antoniromero, @GonzaloETC, @ftsaez, @Isidro,... i per descomptat l'equip de Educacion 3.0: @JavierPalazon, @susanavel3_0 i @anaayala3_0, (i els que de ben segur em deixo).

I parlant d'en  @pephernandez, el podeu escoltar en aquest podcast de Radio 5: SIMO Educación 2017: la tecnología para enseñar

La capacitat de càrrega

La capacitat de càrrega és un concepte ecològic que fa referència al número màxim d'individus d'una espècie que pot viure de forma sostenible en un ecosistema.

Amb un exemple s'entendrà millor. Si introduïm desenes de lleons en una determinada sabana africana, arrasaran amb tot allò que es mogui, que per això són carnívors, i, en acabat, es moriran de fam quan ja no quedi res per dur-se'n a la boca.

És evident que en un determinat paratge no pot haver-hi el mateix número de lleons que de gaseles. De fet, per això la piràmide tròfica té, justament, forma de piràmide, ja que dels animals que estan més amunt a la xarxa tròfica sempre ha de haver-n'hi molts menys que de les espècies que estan a la part inferior.

Font: Pixabay. Llicència: Llicència de Pixabay

Tot i ser un terme ecològic, la capacitat de càrrega també es pot aplicar a les poblacions humanes, com bon animalons que som.

El que no sé és si s'ha aplicat mai aquest concepte en un ecosistema molt determinat: l'ecosistema escola. O més concretament a l'ecosistema escola d'adults.

Aquests dies, li estic donant moltes voltes a quin és el número màxim d'estudiants que pot estar matriculat en un centre de formació de persones adultes. En definitiva, a quina és la capacitat de càrrega d'un centre d'aquestes característiques.

La primera idea que ens podria venir al cap, i que segurament és la més encertada en molts tipus de centres, és que la capacitat de càrrega és la suma dels estudiants de tots els grups si aquests estiguessin al 100% de la seva capacitat.

Per exemple, la capacitat de càrrega d'una escola de primària d'una línia, amb nou nivells (de P3 a 6è) i 25 alumnes per grup, tindria una capacitat de càrrega de 225 alumnes.

Però si s'aplica aquesta lògica als centres de formació de persones adultes, que és el que ara mateix s'està fent, ens podem trobar amb unes desigualtats en la càrrega de treball entre els diferents centres que pot posar en perill la qualitat que s'està oferint en alguns d'ells.

Com en molts altres aspectes, l'heterogeneïtat de les escoles d'adults fa de mal combinar amb l'homogeneïtat que cerca la normativa, especialment quan no és específica de la formació de les persones adultes. Aquesta heterogeneïtat fa que s'hagi de reclamar de l'administració una atenció personalitzada que, d'altra banda és la que volen que apliquem per atendre als nostres estudiants.

Diferente. Autor: ararquia. Font: Flickr. Llicència: CC BY-NC 2.0

Però, perquè no és coherent, al meu entendre, calcular la capacitat de càrrega d'una escola d'adults a partir del número màxim d'estudiants dels grups que configuren la seva oferta formativa?

Amb un exemple ho veurem millor.

Imaginem una escola d'adults que imparteix el Graduat en Educació Secundària. Aquests ensenyaments s'organitzen en dos nivells. Al llarg dels dos cursos els estudiants han de cursar 34 mòduls, cada un dels quals té una durada trimestral i una càrrega lectiva de 3 hores setmanals. La capacitat màxima d'aquests grups és de 35 estudiants. Per tant, una escola amb dos grups de GES (GES I i GES II) haurà de dedicar 34 hores lectives del professorat per atendre a un màxim de 70 estudiants.

El mateix podríem dir per d'altres ensenyaments que consumeixen un elevat número d'hores lectives docents, com el curs específic d'accés a cicles formatius de grau mitjà (CAM) o les preparacions a les proves d'accés tant a cicles formatius com a la universitat.

Imaginen una segona escola, amb una gran demanda dels ensenyaments d'informàtica i de llengües. Tenint en compte que la càrrega lectiva d'aquests grups és de 3 o 4 hores setmanals, en funció del nivell, i que el número màxim d'alumnes és de 25 per grup, amb les 34 hores lectives docents que en el cas anterior es dedicaven a només dos grups del GES, es podrien oferir entre 9 i 11 grups d'altres ensenyaments. És a dir, atendre fins a 275 alumnes.

La càrrega lectiva del professorat pot ser la mateixa en els dos casos, tot i que se n'hauria de parlar, però: oi que no és el mateix atendre a 70 persones que a 275? oi que no és el mateix orientar i assessorar a 275 persones, al llarg de tot un curs, que fer-ho amb 70? oi que la càrrega de feina administrativa no és la mateixa per atendre a 275 estudiants que a 70 persones? I fins i tot, a nivell acadèmic, oi que no és el mateix avaluar a 70 persones, que fer-ho a 275 persones?

Per tant, és lògic que la capacitat de càrrega sigui el número màxim d'alumnes que es poden matricular en els grups que ofereixen aquests dos hipotètics centres? O hauríem de tenir en compte la tipologia d'ensenyaments que s'ofereixen en cada centre per a calcular la seva capacitat de càrrega?

Font: Pixabay. Llicència: Creative Commons CC0

Però deixem-nos del GES i centrem-nos en els grups de llengües i d'informàtica. Perquè, donen la mateixa feina els estudiants dels diferents grups? Té la mateixa feina una escola amb molts grups de, posem pel cas, llengua catalana i/o llengua castellana, que una escola amb molts grups dels diferents nivells d'informàtica o de llengües estrangeres?

A priori podria semblar que sí, però si tenim en compte que els estudiants d'informàtica i de llengües estrangeres participen en el Fons Social Europeu (Ai, el Fons Social Europeu) i que, en conseqüència cal gestionar tota la paperassa que això implica i que a més els estudiants d'informàtica han de fer els projectes d'avaluació del COMPETIC i els alumnes de tercer nivell de llengües estrangeres les proves de nivell que prepara el Departament d'Ensenyament, doncs la resposta a la pregunta anterior, clarament, és no. La feina que dona un grup de català o de castellà no és comparable a la d'un grup d'informàtica o de llengües estrangeres.

Si tenim en compte que per corregir un projecte de COMPETIC 2 trigo, de mitjana, uns 20-30 minuts aproximadament, us podeu imaginar la càrrega de feina que això suposa per un centre que com el nostre, el curs que ve tindrà tres grups de COMPETIC 2 i tres grups de COMPETIC 3.

I això és especialment greu en centres amb pocs docent, on ni tan sols està reconeguda la figura del coordinador informàtic. Ja pots tenir 100, 125 o 150 estudiants de informàtica, ja pots tenir 50, 75 o 100 dispositius digitals que si no tens deu professors a la plantilla no tens coordinador informàtic.

I el mateix podem dir del coordinador lingüístic o del coordinador de riscos laborals.

Però, tornem al tema. I doncs, quina ha de ser la capacitat de càrrega d'un centre de formació de persones adultes? No ho sé. El que sí que tinc és la impressió que al CFA Palau de Mar estem molt a prop d'assolir la capacitat de càrrega, si és que no l'hem superat ja. I em preocupa que la qualitat de la formació que oferim no es comenci a ressentir.

Ja entenc que la diversitat de tipologies de centres d'adults fa que sigui difícil trobar una solució per a calcular la capacitat de càrrega que sigui vàlida per a tots els centres. Però, algunes propostes es podrien trobar, com ara establir una ràtio màxima d'estudiants per profe, calcular les dotacions del personal d'administració en funció del número d'estudiants del centre, lligar la existència o no de les diferents coordinacions al número de dispositius, al número d'estudiants o al número de grups d'un centre i no al número de professorat, etc.

Font: Pixabay. Llicència: Llicència de Pixabay

Tornant al CFA Palau de Mar, tinc la impressió que s'està preparant la tempesta perfecta. Amb més de 600 alumnes; poc professorat, insuficients per tenir coordinador informàtic, coordinador lingüístic o coordinador de riscos laborals; pocs grups dels que absorbeixen una gran quantitat d'hores lectives del professorat; pocs grups dels que queden fora del Fons Social Europeu i molts, moltíssim grups dels que donen més feines... I uns espais del tot insuficients per encabir-hi a tanta gent en condicions.

I seguim creixent...!

Formació de persones adultes? I això què és?

La setmana passada setmana vaig assistir a la meva darrera reunió de la Junta Central de Direccions dels centres de formació de persones adultes, com a representant de les direccions de les escoles de Barcelona ciutat. I com no, va tornar a sortir el tema de la visibilitat dels centres de formació de persones adultes.

Estem en ple procés de preinscripció i matrícula, i pel que sembla les dades no són optimistes. L'any passat ja es va notar una important davallada en el número de matrícules respecte a cursos anteriors i sembla que aquesta tendència es manté, especialment en determinats ensenyaments com, per exemple, la preparació a proves de cicles formatius de grau superior.

No és d'estranyar doncs que el tema de moda quan ens trobem els directors i directores dels centres d'adults, en aquestes dates, sigui les dades de preinscripció. I tot fa indicar que, novament, a tota Catalunya quedaran milers de places per cobrir. Places que tots i totes paguem amb els nostres impostos.

La silla vacia. Autor: Juan Carlos Pachón. Font: Flickr. Llicència: CC BY 2.0

Però, tot i això, algú ha vist un anunci publicitari, a la ràdio, a la televisió, al diaris, al metro o qualsevol altre lloc, sobre la oferta formativa dels centres de formació de persones adultes? Òbviament és una pregunta retòrica, ja que la resposta és no. I és no, perquè no existeixen.

En aquests anys en què he estat representant de les direccions dels centres de formació de persones adultes del Consorci d'Educació de Barcelona a la Junta Central de Direccions i en els cinc anys que porto de director, hi ha temes que es van plantejant d'una manera cíclica. I una demanda que apareix gaire bé a totes les reunions amb l'administració, ja sigui amb el Departament d'Ensenyament o amb el Consorci d'Educació de Barcelona, és la d'una major difusió de les activitats que realitzen els centres d'adults. Ja podem anar demanant...

Si no recordo malament, el darrer anunci que van aparèixer a la tele sobre la formació de persones adultes va ser cap allà a l'any 2001 o 2002 i es va enregistrar al centre de autoformació Palau de Mar, quan encara era a l'edifici de Palau de Mar i quan encara, ni tan sols, no havia estat creat com a Centre de Formació d'Adults. Ho recordo molt bé perquè a l'anunci sortia un primer pla de la meva cara atenent a un alumne.

D'això ja fa més de 15 anys...

Autor: ramos alejandro. Font: Flickr. Llicència: CC BY 2.0

En Ramon Paraíso (@monparaiso) diu al seu blog: "existe una corriente de opinión -hablaría de clamor, casi- que coincide en la necesidad de visibilizar nuestra etapa educativa y de conseguir prestigiar nuestra práctica profesional. Estamos totalmente al margen del foco mediático educativo y esto, además del malestar generado por el ninguneo perpetuo, afecta notablemente a nuestras posibilidades de crecimiento y expansión futuras. ¿Cómo mantener matrículas y luchar contra el absentismo si ni la propia administración nos promociona?"

Hi ha preocupació entre els equips directius i el professorat dels centres de formació de persones adultes sobre el futur de aquests ensenyaments i més si la tendència a la baixa en el número de persones matriculades es perllonga en el temps.

Hi ha un gran desconeixement sobre el que són i que s'hi fa a les escoles de formació d'adults, és evident. Tant entre els possibles usuaris, com, fins i tot, en el professorat d'altres nivells educatius.

La tasca de les escoles d'adults ha canviat molt, moltíssim, en els darrers anys. Afortunadament les taxes d'analfabetisme de la població, de la època de la transició quan es van crear moltes d'aquestes escoles, han disminuït radicalment, i han aparegut d'altres necessitats formatives de la població que han assumit els centres de formació d'adults.

El cas més paradigmàtic, segurament, és el dels ensenyaments d'informàtica i la necessitat de suturar l'esquerda digital que s'ha produït entre diferents generacions i diferents col·lectius.

D'altra banda, l'aparició d'altres serveis socials, ha deslliurat als centres de formació de persones adultes, si més no a les grans ciutats, del caire més social o socialitzador que van assumir en una determinada època. S'ha de dir que l'ordenació dels ensenyaments que imparteixen aquest centres, que ha realitzat l'administració, amb la publicació dels currículums i la certificació a que condueixen, totalment homologable a d'altres titulacions, hi ha ajudat molt.

Llicència: CC0 Public Domain

No obstant encara, tot i que cada vegada menys, ens trobem amb professorat, ja d'una certa edat que manifesten obertament que volen venir a treballar a un centre d'adults per "estar tranquils" els darrers anys abans de la jubilació. La idea dels centres d'adults com espais on les senyores grans venien a alfabetitzar-se i persones de mitjana edat venien a treure's el graduat escolar encara perdura en una part de la societat.

Els centres d'adults no som centres on s'ofereixen curset d'informàtica per a la gent gran, ni som centres per a socialitzar a persones de la tercera edat o amb problemes psiquiatrics, ni, òbviament, centres per a què mestres i professors tips de les escoles i instituts vinguin a prejubilar-se.

Els centres de formació de persones adultes som centres que oferim uns ensenyaments que condueixen a una certificació oficial i on totes les persones adultes que vulguin continuar formant-se, sigui quina sigui la seva edat, les seves motivacions i els seus objectius, seran molt ben vinguts.

Tornant a la difusió de les escoles d'adults, segurament es podria pensar que si no hi ha prou demanda cal reduir l'oferta, especialment en determinats indrets o en determinats ensenyaments. Segurament es podria pensar que si les escoles d'adults volen sobreviure hauran d'adaptar-se a les necessitats formatives actuals de la població. I segurament es podria pensar que si centres d'adults continuem amb places buides és perquè no fem una oferta prou atractiva en quan flexibilitat i innovació educativa per tal de treure els possibles estudiants. I segurament part de tot això és veritat...

Però si la gent no ens coneix difícilment vindrà als nostres centres. Fem el que fem.

I aquest desconeixement és especialment greu en els professionals de l'orientació, prescriptors de formació. Enguany, des del nostre centre, hem iniciat una sèrie de contactes amb els instituts de l'entorn. En la majoria dels casos, tret d'alguna esperançadora excepció, el nostre tutor del Graduat en Educació Secundària tornava incrèdul del poc coneixement que hi ha als instituts sobre les escoles d'adults, especialment per part d'aquelles persones que han d'orientar als nois i noies vers les portes que se'ls obren, en acabar l'etapa obligatòria.

Font: Pixabay Llicència: CC0 Public Domain

I això és especialment greu tenint en compte el traspàs continu d'estudiants que hi ha entre els instituts i les escoles d'adults de l'entorn.

El que sobte és el total desinterès de l'administració pública per promocionar les escoles d'adults. I més tenint en compte que cada plaça que queda per ocupar són recursos públics que es malbaraten.

Per més que hi dono voltes, no puc entendre els motius d'aquesta manca d'interès de l'administració educativa sense malpensar, tot i que una opció podria ser, simplement, la desídia. Al cap i a la fi, sigui cert o no, la sensació de que som els últims de la fila del sistema educatiu no ens la podem treure de sobre.

Tot i la caiguda generalitzada en la matrícula de les escoles d'adults en els darrers cursos, la sensació que tinc és que demanda n'hi ha. És veritat que els centres hem de fer un important esforç per a flexibilitzar els horaris, per implantar metodologies innovadores centrades en l'alumne, per adaptar l'oferta formativa a les necessitats de l'entorn i a una societat canviant, però els centres que han iniciat aquest camí, la matrícula no cau, al contrari.

El problema pot venir perquè la formació de persones adultes és un ensenyament post-obligatori i un ensenyament post-obligatori és un ensenyament no obligatori. No obligatori pels usuaris, però també per l'administració, més enllà de les recomanacions que estableixin els organismes internacionals i de les quals encara estem massa lluny.

Autor: Sam Howzit. Font: Flickr. Llicència: CC BY-NC-SA 2.0

Més difusió implicaria més demanda. I més demanda implicaria, probablement, haver-hi d'abocar més recursos o bé haver de deixar gent sense plaça, com de fet ja passa en certes. I això no queda bé.

I la diferència entre poder recuperar recursos destinats als centres de formació de persones adultes o haver-ne d'aportar és gran, especialment en època de vaques flaques.

Sigui per desídia o sigui per voler estalviar recursos, ja sabem què podem esperar de l'administració en aquest tema. I no serà perquè no s'hagi demanat.

Vol Espanya ser el bar d'Europa?

Deixo aquí l'entrevista que Jaume Barberà va fer a Jose Antonio Marina per al programa retrats:

Cap a una consciència col·lectiva

Fa uns mesos vaig escriure un article per a ser publicat en aquest blog, però, com em passa sovint, va quedar en una nota més del meu compte d'Evernote.

Però un dia d'aquesta setmana, venint en metro cap a casa, em vaig recordar d'ell en veure  que @jcpalominotic, flamant president d'Espiral, compartia la notícia següent, en el grup de l'associació: 

Anem bé. Anem molt bé. Ja fa temps que defenso que quan hi hagi una consciència col·lectiva de la necessitat del canvi als centres educatius, aquest serà imparable. Haurem arribat a un punt de no retorn.

Aquest, de fet, va ser una de les idees centrals de la conferència que vaig fer, a per encàrrec d'ScolarTIC a la darrera edició del SIMO.

Comunidades docentes from Joan Padrós

Doncs bé, aquí està l'article que tenia pendent de publicar, tant de bo la frase final fos premonitòria:


Quan parlem d'educació hi ha un gran consens en la importància del paper que juguen les famílies i de com, família i escola, han d'anar alineats en la consecució dels objectius del centre. I això és especialment important en un moment de canvi com el que estem vivent.

Ens explicava David Álvarez (@balhisay) en la taula rodona de tancament de la darrera trobada d'Aulaglog, a Ubrique, com col·laborava amb el col.legi dels seus fills, en la implantació educativa de les TIC. 

He de dir que sento enveja de docents, pares i mares i altres persones que conec, implicades en la millora educativa amb l'ús de les TIC, que col.laboren amb en els col·legis dels seus fills.

Jo no ho he aconseguit. Per més que m'he ofert a col·laborar tant amb el col·legi com amb l'institut dels meus fills, aquest oferiment mai ha despertat el mínim interès per part dels respectius equips directius. No ho critico, però em sap greu.

El que si els que critico és l'immobilisme davant l'onada de canvis que sacseja l'educació, amb molts membres dels seus claustres reticents a l'ús didàctic de les TIC, amb unes dotacions de maquinari infrautilitzades i unes metodologies actualment superades. I el que això comporta en l'alumnat: ínfima competència digital, nul·la capacitat per a realitzar un treball en equip amb cara i ulls, avaluació basada en la retenció memorística...

La pregunta és òbvia: per què continuen escolaritzats els nens en aquests centres? La resposta també: per què no hi ha res més que valgui al pena al voltant d'on vivim.

Com deia al principi, les AMPA i les famílies en general, són un paper clau del canvi educatiu, encara que sigui pel simple fet d'inscriure als seus fills en un centre o un altre, ja que amb aquest fet, estan potenciant un determinat projecte educatiu i per tant, el seu model pedagògic. En definitiva, estant optant per un model d'educació.

Ara bé, és cert que hi ha una part de les famílies reticents als canvis, que segurament idealitzen l'educació que van viure en primera persona, una educació pensada per a un model de societat que ja no existeix. De fet ja en parlava d'això, ara fa uns anys, en l'acte de lliurament del VI Premio Espiral Edublogs.

I de fet aquest tema és el que va triar Sara Carreira com a títol de l'entrevista que em va realitzar amb motiu de la meva participació al II Encuentro InspiraTICs de la Plataforma Proyecta: "Parece que la innovación solo se rechaza en educación".

Ara bé, hi ha diversos factors que influeixen damunt de les famílies. I un d'ells és la conscienciació i la sensibilització sobre les virtuts de les noves metodologies d'ensenyament-aprenentatge basades en l'ús educatiu de les TIC. I en això hi ha tres actors que poden jugar un paper clau: les administracions, els mitjans de comunicació i els centres educatius.

Tot i que es pugui demanar una implicació més directa a les administracions, promovent la difusió de les bones pràctiques educatives i de les bondats de les innovacions metodològiques, la promoció de projectes de millora educativa o el finançament de projectes educatius impulsats pels mateixos centres, té uns efectes innegables en la comunitat educativa, incloses, òbviament, les famílies. No té el mateix efecte un projecte d'innovació tecnològic impulsat per un docent a l'aula, o per un equip directiu en un centre educatiu, que un projecte impulsat o finançat per una administració educativa.

Per posar alguns exemples que em són més o menys propers podría citar el projecte mLearningBCN de l'Ajuntament de Barcelona, que, malauradament amb el canvi de govern municipal ja ha passat a la història; el projecte Mobile History Map, impulsat per la Mobile World Capital  amb el suport de la Generalitat de Catalunya i l'Ajuntament de Barcelona; o les ajudes PROMECE del Ministerio de Educación, Cultura y Deporte que, enguany, han permès impulsar el projecte mapaTIC, que des del CFA Palau de Mar vàrem dura terme durant el 2015, juntament amb els companys i companyes del CEPA Sierra Norte de Torrelaguna i del CFA Dolors Paul de Cunit.

En aquesta línia podríem incloure el document "Les tecnologies mòbils als centres educatius" promogut des del Consell Escolar de Catalunya o els documents sobre Competències Bàsiques que està elaborant el Departament d'Ensenyament de la Generalitat de Catalunya.

Pel que fa als mitjans de comunicació, és innegable el paper que juguen de promoció de les noves pràctiques educatives. Enguany, diferents iniciatives, entre les quals segurament té un pes important l'anunci dels Jesuïtes d'eliminar les assignatura, els exàmens i els horaris dels seus centres educatius, han posat el focus de bona part dels mitjans de comunicació sobre els diferents projectes de millora educativa que s'estan impulsant des de diferents instàncies.

En aquest context cal emmarcar un seguit d'articles publicats a La Voz de Galicia, elaborats per la periodista @sarcarreira, alguns dels quals tenen com a protagonista el CFA Palau de Mar.

• Barcelona, laboratorio educativo
• El alumno es el centro del proceso
• «Tenemos que modificarlo todo, en educación los parches ya no sirven»
• «Apostamos por lo esencial, porque mucho contenido se repite»
• Cómo conseguir que vuelvan a clase

I de pas, una contraportada amb una entrevista a Sabela Labraña

•  Aprender galego en Cataluña 

És evident que pels centres educatius la relació amb la premsa pot implicar una distorsió més o menys gran. D'una banda per què no hi estem acostumats i, de l'altra, per què no tenim una organització adequada per atendre'ls correctament. I de ben segur que el meu centre, de formació de persones adultes, no ha de tenir, ni de bon tros la demanda d'altres centres més "mediàtics".

No obstant, com deia abans, també és responsabilitat dels centres fer difusió de les bones pràctiques educatives i contribuir, per tant, a la conscienciació dels diferents agents educatius. Presentar les experiències en congressos, trobades educatives, premis i concursos també formen part d'aquesta tasca de promoció. Feina extra per les escoles que ajuda a posar en valor les bones pràctiques dutes a terme.

Deia abans que hi ha diversos factors que influeixen sobre  les famílies i entre ells, i no menors, són el boca orella i les evidències de millora. Quan en un poble o en un barri s'obre un nou establiment que ofereix productes de millor qualitat, a més bon preu i amb un millor servei als clients, la resta d'establiments del ram d'aquell índret tenen un problema. 

Quant en un centre educatiu, amb un projecte innovador, els alumnes estan més satisfets, disminueix l'absentisme i la conflictivitat escolar i s'obtenen millors resultats, tant en les proves internes com externes, la resta de centres educatius del voltant tenen un problema,. El boca orella funciona i les famílies, al cap i a la fi, el que volen, és el millor per als seus fills. En aquest sentit, els pares i les mares poden ser un gran aliat de l'acceleració del canvi educatiu. I això ja està passant!

Curs de directors novells

No sé perquè però en els darrers dies he recordat molt el curs per a directors novells que vaig fer aviat farà quatre anys. En aquell moment vaig ser molt crític amb el contingut i el format del curs. Hores i hores asseguts en una cadira, força incòmode, escoltant i poca cosa més.

Ens van fer molt èmfasi en que ens havíem de convertir en els líders pedagògics dels nostres centres, amb una metodologia transmissiva que ja hauria d'estar absolutament superada. De predicar amb l'exemple res de res.

Certament hi havia algunes exercicis de treball en grup i fins i tot algunes que havíem de lliurar a través d'una plataforma Moodle, però dissenyar activitats per a futurs directors i directores d'escoles oficials d'idiomes, escoles de primària, instituts de secundària, centres de formacions de persones adultes..., tots barrejats, no ha de ser fàcil. 

Algunes activitats sobre els conflictes en les hores de patí, o com gestionar el servei de menjador, per a un futur director d'un centre de persones adultes, em van semblar aleshores i, encara m'ho semblen, una pèrdua de temps. Especialment quan havies de suspendre classes, deixar l'escola  i desplaçar-te fins la seu del Consorci d'Educació de Barcelona. 

Cal dir, que els futurs directors dels centres de persones adultes estàvem alliberats d'un dels mòduls, no recordo quin, per a fer-ne un d'específic de la formació de persones adultes, i que el record que em va quedar és que fou prou interessant. 

Però en contrapartida, també recordo la decepció del mòdul sobre les TIC, un mòdul telemàtic en el qual, després de veure uns materials que ens proporcionàvem, havíem de redactar la nostra opinió i lliurar-la a través d'una tasca del Moodle. Ni tan sols un trist debat amb la resta de companys i companyes. Aprenentatge entre iguals és un dels noms que rep. És a dir, una activitat en línia sobre les TIC que l'hauríem pogut fer perfectament mitjançant el correu postal.

Ara bé, he de dir que vist en perspectiva, pel que fa als continguts, alguns d'ell si que m'han estat força útils, ja que si amb prou feines em van preparar per ser profe, amb les 300 hores d'escalfar cadira de l'antic CAP (Curs d'adaptació pedagògica) i les minses pràctiques que contemplava, molt menys els profes estem preparats per ser dires, més enllà de l'exemple, bo i dolent, dels directors i directores que hem anat tenint des de que vàrem posar el peu en una escola per primer cop per a formar part d'un claustre.

Però hi ha situacions per les quals el curs per a futurs directors i directores no et prepara, i te les vas trobant en el dia a dia. A ballar s'aprèn ballant i a ser dire s'aprèn fent de dire. 

I d'altres situacions què per improbables no poden ser contemplades, com la mort inesperada, absurda i injusta d'una companya de feina. Per això no estava preparat, Sabela. Com hagués necessitat el teu consell en aquests moments.

Fa deu anys (article per la Revista Escolar)

El passat curs 2014-2015, la Revista Escolar del CFA Palau de Mar va complir 10 anys. Algun dia hauré de parlar amb calma de la Revista Escolar, de moment aquí teniu la seva versió web.

En ocasió d'aquest 10è aniversari vaig escriure-hi un article que vull recuperar aquí:

Fa deu anys

Fa deu anys, el CFA Palau de Mar era en un local situat en un soterrani al carrer Calàbria, amb una ventilació i una il·luminació insuficicients. Pocs mesos abans ens havien fet fora, de males maneres, de l’edifici de Palau de Mar, al barri de la Barceloneta, quan el local que ens havia d’acollir encara s’estava reformant.

Autor: Antonio Tajuelo. Llicència CC BY

Fa deu anys en Pasqual Maragall feia dos anys que era el president del primer govern tripartit de Catalunya, i en Josep Bargalló, el conseller en cap. José Luis Rodríguez Zapatero era el president del govern espanyol, i a Whasington, George Bush fill habitava a la Casa Blanca.

Fa deu anys, al CFA Palau de Mar hi treballaven dinou professors i professores i el centre era la seu del programa “Graduï’s. Ara en Secundària!” que permetia l’obtenció del graduat en educació secundària a distància.

Fa deu anys les obres d’ampliació del metro van provocar un gran esvoranc que va engolir diversos blocs de pisos al barri del Carmel de Barcelona.


Fa deu anys en Joan Queralt era el director del CFA Palau de Mar, Catina Bujosa, la cap d’estudis, i Olga Anglada, la secretària.

Fa deu anys la meva filla ja era tota una doneta: havia fet quatre mesos!

Fa deu anys, ben poc ens podíem imaginar l’Esther Tomàs, la Montse Abelló i un servidor, que algun dia seríem directores i director del CFA Palau de Mar.

Aula del CFA Palau de Mar al carrer Calàbria, 169. Curs 2006-2007

 Fa deu anys va néixer una nena a la qual li van posar molts noms, entre ells el d’Elionor i que, potser algun dia, serà la comtessa de Barcelona, comtessa de Cervera, duquessa de Montblanc, senyora de Balaguer... i reina d’Espanya.

Fa deu anys la Ma Àngels Araujo encara no era la cap d’estudis del centre. Li quedava poc temps per ser-ho, tot i que ella aleshores no ho sabia.

Fa 10 anys, Fernando Alonso va guanyar el mundial de Fórmula 1, la Lliga se la va endur el Barça de Rijkaard i Laporta, la copa, el Betis, i la Champions League, el Liverpool.

Fa deu anys en Francesc Martínez, en Jordi Llimargas, la Montserrat Piñol i l’Assun Bachs, poc podien imaginar-se que un dia acabarien treballant al recinte de l’Escola Industrial de Barcelona.

Escola Industrial de Barcelona. Autor: PCB75. Llicència CC BY- SA

Fa deu anys el Parlament de Catalunya va aprovar per 120 vots a favor i 15 en contra el nou Estatut d’Autonomia, que proclamava que Catalunya és una nació. Anys més tard el Tribunal Constitucional ens va dir que més aviat no.

Fa deu anys faltava un any perquè l’escola s’hagués de reinventar de cap a peus. La creació de l’Institut Obert de Catalunya faria que el centre passés d’un claustre de 22 docents als 7 de què disposa actualment. Calia trobar un equip directiu nou, un projecte educatiu nou i aixecar l’escola fins el que és avui en dia.

Presentació del número de Tardor 2006 de la Revista Escolar del CFA Palau de Mar

Fa deu anys a casa vèiem els Teletubbies, Caillou i Pocoyó. En això el meu fill manava.

Fa deu anys ja en feia dos que el CFA Palau de Mar tenia una aula virtual, que aleshores s’anomenava supporttelematic.com, éssent, segurament, el primer centre educatiu de Catalunya en disposar d’un entorn virtual de treball d’aquesta mena.

Fa deu anys va morir Joan Pau II i Raniero III de Mónaco. I el príncep Carles d’Anglaterra es va casar amb Camilla Parker Bowle, duquessa de Cornualles.

Josep Tero al Museu d'Història de Catalunya. 2005. Autor: Pep Parer Llicència CC BY

Fa deu anys en Josep Tero va actuar al Museu d’Història de Catalunya i continuava ensenyant català als seus alumnes. El seu darrer treball era Et deixaré la veu, amb textos de l’escriptora Maria Àngels Anglada.

Fa deu anys, en feia quatre que havia sortit al mercat el Windows XP i encara en faltaven dos per disposar d’un nou sistema operatiu: el Windows Vista. Tres extreballadors de Pay Pal, aquell any, van crear el YouTube.

Fa deu anys ningú no parlava de crisi, ni de retallades, ni de primes de risc, ni de la Troika, ni de Podemos, ni de Ciutadans.... i d’independència, molt pocs.

Primer número de la Revista Escolar. Tardor 2004

Fa deu anys qui li havia de dir a la Sabela Labraña que algun dia seria la responsable d’una revista feta pels estudiants del CFA Palau de Mar.

Fa deu anys...

Fa deu anys algú, a Palau de Mar, va dir no sé què d’una revista...

Recull d'escrits XX

Escrits de la destil·leria fins el dia d'avui:

• COMPETIC semipresencial. Per què no?
• Escuelas innovadoras en #ScolarTIC (1)
• Actividad #flipped_INTEF: Abre tu diario de aprendizaje
• Actividad #flipped_INTEF: Por qué voy a usar Flipped Classroom en mi aula
• Competencias para el S. XXI y competencias STEM en #ScolarTIC (y 2)
• Competencias para el S. XXI y competencias STEM en #ScolarTIC (1)
• La història als carrers de pobles i ciutats
• Toca PISA en #ScolarTIC
• #ScolarTIC promete
• LLISPASECE (Llistat de sigles per a sobreviure en un centre educatiu)
• La Comunidad ScolarTIC
• Una buena idea
• Bons propòsits: resum ràpid del curs 2014-15
• Recull d'escrits XIX

COMPETIC semipresencial. Per què no?

Enguany serà el tercer curs en que les persones que superin un nivell COMPETIC, els estudis d'informàtica que s'ofereixen als centres de formació de persones adultes, obtindran una acreditació equivalent a l'acreditació ACTIC (ORDRE ENS/290/2013, de 12 de novembre). Una acreditació de les competències digitals de la població que, segons sembla, cada cop tindrà més efectes laborals.

Potser tres anys no són suficients per treure unes conclusions clares de com això pot afectar els centres de formació de persones adultes, tot i que ja es pot començar a intuir algun d'aquests efectes.

Vagi per endavant que cada escola d'adults és un món que dóna servei a entorns amb unes condicions socio-econòmiques i culturals molt diferents entre ells. 

Dit això, les reflexions que exposaré provenen d'un centre determinat, que conec prou bé ja que fa prou anys que hi treballo: el CFA Palau de Mar.

Per posar-vos en context, la població del barri on està ubicat el CFA Palau de Mar, la dreta del eixample de la ciutat de Barcelona, és un barri amb alt percentatge de persones grans (de 65 anys o més) i amb un nivell socio-econòmic dels seus habitants força alt en comparació a la majoria de barris de la ciutat.

Mapa que mostra el percentatge de població jove (0-24) a cada barri de Barcelona. Quan més intens és el paper més alt és el percentatge de població jove censada (Font: Pablo González - La Vanguardia)

Mapa del nivells de renda el 2012 en els barris de Barcelona (Font: @xsobrepere - La Vanguardia)

Tradicionalment, els estudiants d'informàtica del CFA Palau de Mar han estat persones grans, molts d'ells jubilats, que senzillament venien al centre a aprendre informàtica, o que, tot i estar en actiu, tenien una situació laboral prou estable per no haver de menester un certificat de coneixements informàtics. En definitiva, que tan els hi era obtenir un certificat oficial.

Per aquest col.lectiu d'estudiants, haver de fer un project d'avaluació tal com recull la normativa (Resolució de 19 de juny de 2012) no és més que un maldecap, ja que abans d'iniciar els feixucs i esgotadors projectes d'avaluació ja han assolit els objectius que cercaven en inscriure's en un centre de formació de persones adultes: aprendre informàtica.

Estudiants de COMPETIC 3 del CFA Palau de Mar. Curs 2014-15

A rel de tots aquests canvis podria preveure's la incorporació d'un nou perfil de persones o, si més no, l'increment del nombre d'estudiants d'aquest perfil, atès que era previsible un major interès per aquests estudis per part persones a qui l'acreditació de les competències en TIC els hi facilités el camí d'incorporació al mercat laboral o els permetés millorar les perspectives de la seva vida professional.

Tot i que hi ha hagut persones que s'han adreçat als centres de formació de persones adultes amb aquesta intenció, amb el que això comporta per les escoles en haver d'integrar una visió més economicista de l'educació amb una altra basada en l'aprenentatge pel plaer d'aprendre, sense cap altra interès afegit, el fet és que no hi ha hagut una demanda tan gran d'estudiants d'aquest perfil com es podria haver esperat (tot i que això, per alguns i algunes, ja es veia a venir).

Els factors d'aquest fet poden ser múltiples i alguns d'ells ja es poden intuir.

Un d'ells i en aquest cas molt centrat en la casuística del CFA Palau de Mar, pot deure's l'estructura piramidal d'aquests ensenyaments, en quant al nombre de grups i de places, amb quatre grups de COMPETIC inicial (100 places), tres grups de COMPETIC 1 (75 places), dos grups de COMPETIC 2 (50 places) i un grup de COMPETIC 3 (25 places).

Atès que els estudiants només poden accedir a COMPETIC 3 havent certificat COMPETIC 2 o estan en possessió del certificat d'ACTIC avançat, cosa molt poc estesa entre la població ara per ara, les persones que s'incorporen a aquests ensenyaments ho fan, prèvia prova de nivell, en qualsevol dels altres tres nivells anteriors.

Autor: GotCredit Llicència: CC BY

Ara bé, en l'assignació de places tenen preferència les persones que promocionen des d'un nivell inferior o bé aquelles qui repeteixen nivell (el que anomenem alumnes propis) respecte a les, el nombre de places dels nivells COMPETIC 1 i COMPETIC 2 disponibles per a persones de nova incorporació cada curs és molt reduït. Per tant el gran nombre de places disponibles es dona en COMPETIC inicial, sent justament, la gent de més edat, amb pocs o nuls coneixements de l'ús dels ordinadors, qui accedeixen majoritàriament a aquests ensenyaments.

És a dir, els possibles estudiants, amb uns coneixements mitjans d'informàtica, veuen barrat el seu accés a aquests ensenyaments per persones que s'han incorporat al centre amb un nivell molt baix de coneixements, però que en promocionar, acaparen les places dels nivells superiors.

Un segon factor fa referència a la nul·la difusió d'aquests ensenyaments,  a diferència de l'acreditació ACTIC, i al reduït nombre de llocs on es realitza una valoració real d'aquest ensenyament, tot i que en algunes convocatòries d'oposicions ja comencen a tenir un valor important.

I finalment no podem obviar el tema dels horaris. En aquest sentit, al CFA Palau de Mar ja hem traslladat al vespre, en la mesura que ens ha estat possible, els nivells alts de COMPETIC, justament per afavorir les persones que treballen.

No obstant, 4 hores setmanals per als qui cursen COMPETIC 2, sovint la porta d'entrada de les persones  més interessades en ampliar i certificar els seus coneixements i 3 hores setmanals a COMPETIC 3, són massa hores. I més si hem de sumar el temps de desplaçament i el treball fora de l'aula d' uns ensenyaments tan exigents com aquests, molt especialment el COMPETIC 2.

Compaginar la feina, portar una llar, sovint amb nens, i atendre d'altres obligacions amb uns ensenyaments que requereixen aquest alt grau d'implicació no ha de ser fàcil. En el meu cas, ara per ara, seria gairebé impossible.

És evident que si volem una formació de persones adultes moderna, que s'adapti a les necessitats dels seus usuaris i usuàries no podem estar ancorats en una concepció de l'educació basada en la presencialitat. No hi ha dubte que no és el mateix haver d'assistir a classe quatre hores setmanals durant tot un curs, en un horari rígid, que assistir-hi una hora o hora i mitja, com a molt, per aclarir dubtes i revisar exercicis i realitzar les activitats des de qualsevol lloc i en qualsevol moment.

I que cal per donar el pas? Doncs al CFA Palau de Mar només la voluntat de fer-ho, per part del centre i de l'administració.

Amb una aula virtual en funcionament, amb tots els materials del curs on-line gràcies al model de classe invertida (flipped classroom) que estem aplicant  i amb un bagatge en la flexibilització dels espais i dels horaris com la que dóna l'autoformació integrada que venim aplicant des del curs 2006-2007, demà mateix podríem començar a implantar un model de semipresencialitat.

Llicència: Domini públic

Passar del model de b-learning presencial que estem aplicant a un model de b-learning semipresencial, tan senzill com dir als alumnes que, a partir d'ara, aquestes hores són d'assistència obligatòria i aquestes d'altres d'assistència voluntària...

No en va, un dels objectius del projecte de direcció vigent és el de "Tendir cap a la semipresencialitat basada en el blended learning si més no en els estudis en que els estudiants demostrin una major autonomia."

Escuelas innovadoras en #ScolarTIC (1)

La tercera semana de #ScolarTIC, nos trajo un nuevo tema, las escuelas innovadoras, y nuevamente menú doble. Nos lo contaban en el ¿Qué esta pasando? correspondiente



Cambiar el mundo a través de la escuela

La primera ponencia corrió a cargo de David Martín (@davidmardiaz), director de Educación y Jóvenes en Ashoka España y de su programa Escuelas Changemaker. Martín empieza su ponencia reflexionando sobre la resistencia al cambio que mostramos las personas y lo difícil que es vencer determinadas tendencias en educación. 

A pesar de ello hay personas innovadoras que están haciendo un esfuerzo por reimaginar la educación. Uno de los objetivos de la fundación Ashoka es la de identificarlos y trabajar con ellos para expandir estás prácticas. 

A menudo las personas no acaban trabajando en ámbitos directamente relacionados con les estudios que han llevado a cabo y en este sentido Martín cita el artículo ¿Trabajas de lo que estudiaste?, en el cual se demuestra que la mayoría de personas acaban en sectores muy distintos de los que han estudiado y más aún cuando la mayoría de los trabajos que desempeñaran los estudiantes actuales aún están por inventar.

Los modelos educativos actuales se forjaron para preparar a las personas para un empleo que duraba toda la vida. Hoy, se calcula que un europeo medio tendrá entre ocho y diez empleos distintos y es una tendencia que irá a más.

Vivimos en un mundo definido por un cambio constante, que se está acelerando exponencialmente.

Probablemente estamos viviendo un cambio de era.

Una prueba de ello es el hecho que las empresas automovilísticas estan reclutando filósofos para desarrollar los futuros coches autónomos. Los coches deberán tomar decisiones por si mismo, por ejemplo en caso de accidente, que tiene que hacer el coche, ¿priorizar la seguridad del ocupante del coche? ¿Priorizar la seguridad de un posible peatón en caso de colisión? Hay que recuperar el pensamiento y la capacidad crítica en sectores en que tradicionalmente no se han enfrentado a este tipo de problemas.

El mundo se tiene que enfrentar a nuevas formas de pensar. Los retos son cada vez más complejos

La educación podria ser la receta para resolver muchos de los problemas del mundo o por lo menos para prevenirlos y suavizarlos. Muchos de estos problemas tienen su origen en déficits de competencias y habilidades de sus ciudadanos y ciudadanas: enfrentarse el mundo de una forma critica, tener empatía, pensar de una forma creativa, asumir responsabilidades, trabajar con los demás, etc.

Son cuestiones que siempre se han planteado en la escuela pero que se olvidan cuando hay prisa por qué llegan los exámenes y necesitamos fijarnos en la nota de corte de las universidades y para que nuestros alumnos aprueban, cosa que que también se nos evaluara a nosotros como maestros.

Justin Morgan. Licencia: CC BY-SA

No sabemos como será el futuro pero sabemos que será más interdependiente,

más multidisciplinar,  en constante evolución.

Y algo que necesitamos aprender para ese futuro es asumir que vivimos en un mundo incierto, volátil

y no ver esto como una amenaza.

Debemos ser capaces de protagonizar esta cambio constante en positivo. Todos debemos ser agentes del cambio, debemos ser changemakers. Si tu no lo haces, otros no lo harán por ti. Y cuando más changemakers haya, más preparados estaremos para construir un mundo mejor.

Pensar las cosas de forma diferentes, buscar de manera práctica resolver problemas, soñar... se puede aprender.

Imaginemos como seria el mundo si todos y todas fuéramos conscientes

de ese poder que tenemos para transformar la realidad. 

Para crear ese mundo primero tenemos que soñarlo

pero la escuela, generalmente, no enseña a soñar, a desplegar las alas, mas bien te las corta.

Imagen: santiagonostalgico Licencia CC BY-ND

En una escuela de secundaria de Oklahoma se encontraron pizarras almacenada desde 1917 sin borrar. En el fondo ello nos demuestra que desde 1917 hasta ahora el contenido era sustancialmente el mismo, la forma de enseñar era la misma y sus lecciones eran, con algunas variaciones, las mismas.

Deberíamos hacernos muchas preguntas

¿Estamos educando para un mundo que ya no existe o para un mundo que ya no existirá? ¿Cómo decidir que tenemos que enseñar si no sabemos como será ese futuro? Hay competencias que son inamovibles y que siempre serán necesarias: relacionar las cosas, relacionarse con los demás, crear, cuestionar, tener curiosidad, aprender de los errores, ser buenas personas. Y también vamos a necesitar conocimientos.

Relacionamos habitualmente la escuela con las salidas profesionales, con el futuro,

con ser alguien en la vida y eso genera mucha frustración.

Olvidamos la concepción clásica de la escuela como un lugar para educar para la vida, como un lugar de goce, para cultivar el espíritu.

El nivel de conocimiento que necesitamos para desarrolar nuestro trabajo es cada vez menor.

Si la escuela es la educación para el futuro, aunque sea en una concepción más amplia de la educación, los educadores deberíamos ser quienes más supiéramos sobre el futuro y en este caso deberíamos educar para lo desconocido.

¿Quién educa? ¿Y en qué contexto está el sector? La figura del maestro está devaluada y no se reconoce su importancia, salvo algunas excepciones en algunos países. Hay que fomentar la autoestima de los maestros y darles la autonomía.

A menudo los profesores son meros implementadores de políticas educativas.

No son cocreadores ni diseñadores de lo que ocurre en el aula 

y ese puede ser uno de los motivos por el qué muchas reformas educativas fracasan.

El profesor debe tener un compromiso por mejorar el mundo más allá del conocimiento de la disciplina que enseña.

También podemos preguntarnos por el valor del equipo. Cada vez más hay se tiende a metodologías educativas donde no hay solamente un maestro en el aula, sino que hay equipos de maestros (2 o 3 maestros) con grupos de alumnos más grandes. O podríamos hablar del aprendizaje entre pares, donde los alumnos aprenden a partir de experimentos, prácticas y otras metodologías en las que los niños y niñas aprenden entre si.

¿Dónde se educa? ¿Cómo imaginamos una escuela dentro de 20 o 30 años? Estamos en una sociedad compleja que requiere soluciones complejas. ¿Tiene sentido la escuela tal y como la concebimos actualmente? No es difícil imaginar que la escuela seguirá el mismo modelo de flexibilidad, de teletrabajo de la sociedad actual: autoaprendizaje, flexibilidad, educación a distancia.

Quizás los niños, en un futuro, no deban ir al mismo lugar, a la misma hora,

para aprender durante unas horas y luego marcharse.

Imagen: IMCBerea College. Licencia CC BY

¿Cómo educamos? Existe una gran diferencia entre que los profes enseñen y que los alumnos aprendan. Cada uno de nuestros alumnos necesita un proceso y un ritmo diferente de apendizaje.

Hay que substituir los procesos de enseñanza por procesos de aprendizaje

Los profesores empezamos a aprender nuestra profesión desde los cuatro años, no sólo durante el tiempo que dura la carrera, y tenemos la tendencia de replicar los modelos que hemos vivido como alumnos. El mundo de hoy necesita modelos diferentes.

“Educar no consiste en llenar un vaso vacío, sino en encender un fuego latente”. 

(Lao Tsé)

Los educadores no podemos tener todas las respuestas y más si constantemente nos están cambiando las preguntas. Tenemos que despertar la curiosidad por descubrir y premiar la pregunta. Lo que más motiva a los maestros es despertar esa curiosidad. 

La neurociencia nos indica que las sinapsis neuronales que favorecen el aprendizaje se producen si hay emoción. Y eso es muy difícil en un modelo basado en la comunicación que deja poco espacio al alumno para crear, para innovar e incluso para comunicarse.

Existen muchos docentes que se enfrentan a la innovación de una manera solitaria, desde la clandestinidad, porqué no cuentan con el apoyo de sus equipos directos, de sus compañeros, porqué las familias no entienden lo que esta haciendo, porqué la sociedad demanda otra cosa, pero que ahí siguen. Son changemakers.

Necesitamos que las políticas educativas premien la innovación,

que tiendan a expandir esos modelos o den más autonomía a los centros. 

Es un cambio que está en marcha y es cuestión de tiempo que se generalice.

Jesús Belzunce Gómez. Licencia:CC BY-NC-ND

La mayoría de los docentes ya están convencidos de la necesidad del cambio pero necesitan recursos, necesitan apoyo, necesitan reconocimiento social. Hay que identificar esas prácticas innovados que puedan ser replicados. Necesitamos que esa innovación dejen de ser islas, hay que tender puentes para que algún día esto se convierta en una norma.

La teoría de la difusión de la innovación sostiene que hay un 2,5% personas innovadoras y que junto con los early adaptors (primeros seguidores) alcanzan un 16% de la población. Son las personas que se suman rápidamente a cualquier innovación. Se requiere un esfuerzo muy alto hasta que la innovación se va adoptando, hasta que se llega a una early majority (mayoría precoz). En ese momento la innovación ya es imparable.

Fuente Viquipèdia. Licencia: Dominio público

Ashoka quiere localizar y dar visibilidad a los innovadores, para que lo que están haciendo sirva de inspiración a otros y permita expandir esos modelos. Con la idea de que la mejor forma de cambiar la educación es apoyar a quién ya lo están haciendo. Concretamente se están localizando escuelas que tenga una serie de criterios. Son las escuela changemaker.

Son escuelas que comparten esa visión de adaptarse a un mundo en constante evolución, que se esfuerzan por fomentar habilidades como la empatía, la resolución de problemas, la
 colaboración con los demás, la creatividad, la resolución de conflictos... escuelas que comparten y que apuestan por ello de una forma sistémica, que tienen un modelo independientemente de los profesores que se incorporan. Escuelas abiertas a la comunidad, en que las familias participan de lo que ocurre, que ejercen un rol como dinamizadores locales...

Son centros llenos de ruido dónde pasan cosas

y se preocupan por transformar el mundo a su alrededor y de relacionarse él.

Son escuelas innovadoras, no solo por la metodología, sino que tienen interés por investigar, por experimentar, por poner en práctica nuevas ideas, por generar la cultura del debate y de reflexión educativa, escuelas que practican el aprendizaje activo...

Son centros con capacidad de influir, con el compromiso por compartir, de difundir lo que están experimentando. Actualmente existen unas 200 escuelas changemakers en el mundo.

United Nations Photo. Licencia: CC BY-NC-ND

Pero los cambios tiene que ir más allá. Hay que cambiar las políticas de admisión de las universidades, ya que condicionan mucho como entendemos la escuela en las etapas anteriores, las políticas de contratación de empleados, los planes de estudio, las formas de evaluación, la formación inicial del profesorado...

El cambio está en marcha.

Necesitamos niños y niñas que sean conscientes que el cambio depende de cada uno de ellos y ellas.