La docència en temps de Coronavirus (IV)

Dijous va fer dues setmanes que vàrem tancar l'escola. Segons la previsió inicial, aquesta setmana ja hauríem d'estar tots i totes a les aules i les dues setmanes de "vacances" haguessin estat un anomalia en el curs i poca cosa més. "Aquesta mesura té prevista una durada inicial de 14 dies, fins el dia 27 de març inclòs" deia el comunicat que vàrem rebre. Però tot plegat serà molt més que això. La cosa va bastant més en serio.

Passat el trasbals inicial i les primeres decisions per tirar endavant aquests dies, ara cal preparar l'escola per a fer front a una situació que es perllongarà en el temps ves a sabes fins quan. De fet les directrius del Departament d'Educació també han anat mutant, com el maleït virus. Des de les instruccions inicials al professorat de restar a casa aprofitant el temps per formar-se; passant a les directrius de que les activitats que els centres posaven a l'alumnat, saltant-se el criteri del Departament, no fossin qualificables; acabant, per ara, al pla d'acció dels centres educatius en línia, que s'haurà d'anar concretant en els propers dies.

Vivim al dia, amb noves informacions gairebé cada jornada que van insinuant-nos cap a on hem d'anar orientant les actuacions, però amb poques certeses reals. De ben segur que algunes coses les poguéssim haver fet millor tots plegats, però som on som i tots i totes hem d'anar conscienciant-nos de la realitat que tenim, de la situació de les escoles, de la capacitat d'adaptació del professorat i de la resposta de l'alumnat.

Imatge de Arek Socha de Pixabay 

A tots plegats ens han fet fora de la nostra zona de confort. Recordo que en el famós vídeo sobre el tema hi ha un moment que diu que quan les coses van mal dades sempre podem tornar a la nostra zona de confort... Doncs no! No hi podem tornar i ves a saber quant temps passarà fins que hi puguem tornar, ni que ens hi trobarem quan hi tornem... Estem a la intempèrie i no es podem aixoplugar. Farem el que podrem, però de ben segur que tots i totes n'aprendrem molt.

Al CFA Palau de Mar ens hem organitzant el millor que pogut aquests dies i, ara per ara, tenim el 100% dels cursos actius a través del Moodle de centre, tot i que amb diferent nivell d'activitat en funció de l'autonomia, de la disponibilitat de l'alumnat i de la disponibilitat del professorat. El maleït virus també ha volgut treure el nas pel nostre centre.

Com ja vaig dir en el primer article d'aquesta sèrie, si l'Àgora, el servei de Moodle del Departament d'Educació on tenim la nostra Aula virtual, aguanta, podem estar molt tranquils.

Tots els cursos en funcionament, tot i que el nivell de seguiment per part de l'alumnat és molt divers. Segurament el que ens trobem en aquests moments és un reflex del que hem estat fent amb l'alumnat al llarg del curs. I en això hi intervenen molts factors.

Alguns grups estan molt actius i van seguint força bé les feines que els anem posant, però en d'altres costa més. I segurament, en el fons, tot és un problema d'inèrcia... Les inèrcies costem molt de trencar, en positiu i en negatiu.... Els estudiants que estan acostumats a entrar regularment a l'aula virtual i a fer les activitats ho seguiran fent, majoritàriament, i els que no, doncs costarà que ho facin...

Cada grup té unes peculiaritats específiques, pel que fa a la matèria, a la competència digital de l'alumnat, a la seva autonomia, a l'estil docent del professor o professora, a les seves competència digital docent, a les seves creences... Tot això determina una forma d'utilitzar l'Aula virtual i unes inèrcies que ara cal potenciar o mirar de canviar... en funció de l'ús que se li donés amb anterioritat.

Imatge de Werner Weisser de Pixabay

Recordo que quan m'estava formant amb l'Olga Esteve per fer de formador en Pràctica reflexiva ens deia que quan proposàvem una activitat a un professor o professora i ens comentava que això el seu alumnat no ho faria, en realitat el que ens estaven dient que això no anava amb ell (o amb ella).

Cada docent tenim una forma de fer. "Cada maestrillo tiene su librillo", diuen. Això va en la forma de ser i d'entendre la docència de cada un i cada una de nosaltres, i això, per se, no ha de ser ni bo ni dolent. Però justament això també dificulta, en aquests moments, donar unes pautes generals per tal d'afrontar aquesta època de docència confinada.

El que tinc clar, com també deia en els articles anteriors, és que ara per ara no podem transformar-ho tot i fer coses en les que no creguem (com a profes) i fer fer als estudiants coses que no han fet mai. Hem de dissenyar tasques que siguin el més semblant possibles al que han estat fent fins ara.

No podem posar-nos a fer materials didàctics com si no hi hagués demà. Hem d'adaptar-nos al que tenim o al que trobem i no al revés. Com ja he comentat anterior, gairebé fins a fer-me pesat, a la formació de persones adultes, pel que fa al GES, tenim la gran sort de tenir uns materials com els del Graduï's, en vídeo i en pdf, que ens han anat genial en ocasions anteriors, quan havíem de sortir d'una situació en què necessitàvem uns recursos didàctics de forma ràpida, i que encara avui s'estan utilitzant en centres d'adults i en d'altres nivells educatius... Poden ser una molt bona base i estan pensats per fer estudis a distància.... Què més volem.

Però, encara cal tenir en compte altres factors. Sovint parlo de la importància del objectius dels estudiants en matricular-se en un centre de formació de persones adultes. El CFA Palau de Mar és un centre on molts estudiants hi acudeixen pel plaer d'estudiar.

Imatge de Dariusz Sankowski de Pixabay

Ja sabeu..., l'efecte Mateu, que en paraules de la Viquipèdia és el "fenomen pel qual els adults que tenen els més elevats nivells d'educació primària són més propensos a continuar amb els seus processos de formació i aprenentatge, mentre que aquells amb els més baixos nivells d'educació primària tenen una menor tendència a continuar amb estudis reglats superiors."

Poc és, en el nostre centre, l'alumnat que té una necessitat vital de certificar els seus estudis. D'altra banda tenim persones molt grans matriculada a l'escola i sabem, per missatges que ens han fet arribar, que alguns i algunes, sobretot algunes, estan molt espantades. Desconec si aquesta part de l'alumnat estarà en condicions de tirar el curs endavant.

Imagino que a alguns i algunes d'elles, ara per ara, els hi deu importar poc, molt poc o gens els exercicis d'informàtica, de català o de ves a saber què. A d'altres potser els servirà de vàlvula d'escapament, de distracció, per a no pensar en una altra cosa... Hem de ser conscients de tot això i ho hem de respectar.

De fet, un cop acabat aquest post i en la fase de revisió m'ha sorprès agradablement veure aquest tuit.

ℹ️ #Formació d'adults🧑🧓 Aquests dies, cal intentar combinar el treball autònom, en què l'estudiant decideixi què vol fer i com, amb el d'activitats proposades pel professorat 👩‍🏫👨‍🏫

➕ Orientacions 👉https://t.co/qdfLestaI9#OrientacionsAlsCentres #JoAprencACasa #JoActuo pic.twitter.com/sEuw3y4l7P

— Educació (@educaciocat) March 27, 2020

Si acabem obrim algun dia en el que resta de curs, caldrà veure quants ens retrobem a les aules i quants hauran aprofitat aquesta aturada forçosa per llençar la tovallola. En qualsevol cas, cal empatitzar amb ells i els grans o petits drames personals o familiars que puguin estar vivint.

Un altre col·lectiu mot diferent són els nois i les noies del GES. Tenia clar, i crec que ho teníem tots i totes al claustre, que els hauríem de perseguir... Tot allò de fer tutorials per enviar-los missatges a través de l'Aula virtual estava molt bé, però si ja costa que facin les coses quan els tens a classe, quan tens la sort de que apareixen el centre, ja em direu... Se'ls hauria de perseguir, i ho podíem fer-ho o no. I ho vam fer.

Per sort teníem tres eines que van resultar fonamentals, el Moodle i el rastre que hi deixen els i les estudiants quan s'hi connecten i s'hi passegen, el mòbil del centre que vaig tenir la pensada d'agafar abans de tancar i el Saga, el programa de gestió acadèmica del Departament d'Educació, amb els llistats amb telèfons. Un altra cop cal destacar  la importància de tenir la informació en el núvol, cal tenir-ho en compte.

Va costar, però ho vàrem aconseguir. Vàrem poder contactar amb tots i totes, d'una manera o d'altre, per telèfon o per missatges de WhatsApp, correu electrònic, missatgeria interna... directament o a través de terceres persones... Els teníem tots i totes localitzades... i, aparentment en marxa.

Però cal ser conscients que tampoc ho estant passant bé i que les seves opcions d'accés a determinats recursos són molt limitades, en alguns casos. No podem pressuposar que tenen connexió a Internet, ni ordinador, ni impressora, ni escàner... però gairebé tots i totes tenen mòbil (tot i que enguany ens hem trobat, per primera vegada en molts anys, amb un cas d'una persona jove que no entenia (recordeu, estem parlant de majors de 16 anys...).

Imatge de FelixMittermeier de Pixabay 

Tenen mòbil i, per tant, tenen una càmera de fotos, una càmera de vídeo, un enregistrador d'àudio, una porta d'accés a l'Aula virtual per a treballar en línia, un accés a una quantitat ingent d'informació (amb el permís de les dades)... Us sembla poc? us imagineu la quantitat d'activitats que podem dissenyar per a fer amb aquestes eines...?

Segurament d'aquí uns mesos o anys tornarem a tenir l'enèsima discussió de si mòbils si o mòbils no a les escoles i si tal o qual país o comunitat autònoma ha prohibit el mòbil en els centres educatius. Mentrestant, beneït sigui el mòbil i les opcions que ens dona en aquest moment.

No cal perdre el cap i utilitzar eines que ni nosaltres ni els nostres alumnes saben fer anar. Amb un boli un paper i un mòbil per a fer-li una foto i enviar-la al professor és poden dissenyar magnífiques activitats... Amb això ja n'hi ha prou!

La docència en temps de coronavirus (III)

Després del trasbals inicial del tancament del centre, una de les coses que més em preocupava era la resposta que havíem de donar a l’alumnat.

Tot just dijous al migdia, poc després d’haver decidit tancar l’aula d’autoformació del centre com a mesura preventiva, ens vàrem assabentar del tancament total dels centres educatius a partir de l’endemà mateix. Això va fer que els estudiants de la majoria de grups no es poguéssim veure's amb els seus tutors o tutores un cop presa la decisió i, en conseqüència, no se’ls pogués donar instruccions al respecte de que fer a partir d’aquell moment.

Comunicar el tancament del centre a l’alumnat no era problema. Els mitjans de comunicació ja estaven fent la feina per nosaltres… Per tant només calia, gairebé de forma rutinària, com quan tenim una notícia important per comunicar, anunciar-ho a la pàgina web, enviar un missatge a les xarxes socials del centre (Twitter, Instragram i Telegram) i, en aquest cas de forma excepcional, penjar la informació a la porta d’accés del centre, per si algun despistat o despistada s’hi acostava amb la intenció de fer classe.

Imatge de Andrew Martin a Pixabay

El problema venia després: què fer a partir d’aquell moment i com comunicar-ho a l’alumnat.

Per sort la comunicació entre el professorat no havia de ser un problema i no ho va ser. Al centre disposem d’un espai de comunicació asincrònica, un curs al Moodle en format de Fòrum social, que funciona la mar de bé. Ja se saps que els éssers humans som animals de costum i la costum de mirar diàriament aquest fòrum està força arrelada en el professorat del centre.

Més problemàtic era establir unes directrius clares per al professorat i com arribar l’alumnat. Després de donar-li voltes, diumenge al matí vaig decidir enviar un missatge a la resta de professorat.

Pel que a fa a les directrius de com seguir amb les activitats del curs tenia molt clar que no havíem de perdre el cap, en la línia del que he argumentat en les dues primeres parts d’aquest article.  Heus aquí alguns fragments del missatge que vaig enviar al claustre:

"Hi ha cursos que fàcilment poden passar a ser cursos en línia. Per exemple els de COMPETIC 2 i 3 semipresencial utilitzen pràcticament el mateix curs de Moodle que els de distància."

També era relativament senzill convertir en cursos a distància alguns mòduls del GES, especialment aquells que imparteixo en la modalitat de Flipped Classroom. En ells els alumnes ja estan habituats a treballar de forma molt autònoma i els cursos del Moodle disposen de tots els elements necessaris per a seguir-los: plans de treball, recursos educatius, rúbriques d’avaluació… Òbviament no era el cas de la majoria de mòduls del GES

"En d'altres del GES també podríem transformar-los donant-los materials adequats. Recordeu que per aquests cursos tenim uns materials magnífics, en format vídeo i en pdf, els quaderns de treball.

Un parell d'eines que van genial per a gestionar-los són EdPuzzle (requereix una estona per saber com funciona) tot i que els nois i noies del GES ja els han utilitzat durant el primer trimestre i Pdf SAM (permet tallar pdf, unir-ne diferents parts, etc).

Aquí us deixo un videotutorial de la @rosaliarte que explica com utilitzar l'EdPuzzle

També tinc un videotutorial que explica com accedir als vídeos d'EdPuzzle que us pot ser útil:

Si finalment us decidiu a utilitzar EdPuzzle, us aconsello que pengeu aquest darrer vídeo en el curs corresponent del curs.

Altres cursos són més difícils de convertir en cursos en línia. En aquests senzillament us recomano que pengeu materials "extra" (activitats, vídeos, listenings, altres recursos...) per a què l'alumnat reforci el que ha anat treballant a l'aula.

Igualment vaig preparar un videotutorial per a què els estudiants que ho volguessin poguessin introduir el seu correu electrònic al perfil de l'Aula Virtual.

Però com deia abans, el que més em preocupava era com arribar als estudiants. Des de setembre al centre tenim un canal de Telegram. Tot i que el vàrem posar en marxa més per curiositat que per una altra cosa, ràpidament ens vàrem adonar del seu potencial i el vàrem obrir a tot l’alumnat

"Ara per ara tenim dues línies de comunicació més o menys directa amb els estudiants: el canal de Telegram i la missatgeria interna de l'aula.

En el canal de Telegram tenim 190 alumnes de diferents cursos, i la xifra va augmentant. Per tant, no hi són tots i estan barrejats, tot i que molts dels qui no hi són reben la informació de companys i companyes per Whatsapp o trucant-se per telèfon. És a dir que amb el Telegram arribem a més alumnes que aquests 190.

El canal de comunicació amb l'alumnat més directe i que arriba a tothom és la missatgeria interna del Moodle. (...). Aquesta via és molt útil i és la que hauríem d'utilitzar preferentment, a no ser que tingueu un fòrum d'Avisos i notícies activat en el curs i que l'useu habitualment."

Justament enguany, el professorat del CFA Palau de Mar estem fent un curs de formació interna de centre i en una de les darreres sessions havíem estat parlant de com enviar missatges de forma massiva a tots els estudiants d’un grup, no obstant per reforçar-ho vaig decidir fer un minivideotutorial adreçat al professorat per recordar-ho.

El que no tenia tant clar és que tot l’alumnat sabés com funciona aquest servei de missatgeria, per la qual cosa vaig decidir fer un segon videotutorial que caldria fer arribar als estudiants per tantes vies com fos possible:

• "Penjar-lo a la pàgina web
• Penjar-lo al canal del Telegram
• Penjar-lo en un lloc visible de tots els cursos de Moodle que estiguin en marxa, excepte e aquells en que el professor o professor ja utilitzeu habitualment la missatgeria interna i, en conseqüència, l’alumnat ja sap com funciona."

I per acabar, unes darreres directrius:

"En els cursos en línia, s'aconsella que el professorat no abandoni l'aula i hi estigui present regularment, encara que l'alumnat tingui treball a fer. En aquest sentit es recomana enviar un parell de missatges a la setmana. Crec que pot ser una bona orientació. Els podeu aprofitar per comunicar les novetats de l'aula, per recordar els canals de comunicació amb vosaltres, per donar ànims, per anticipar-vos a resoldre dubtes....

De totes maneres si creieu que alguna informació que pengeu a la missatgeria interna d'un curs és prou important, envieu-me a mi el missatge i també el penjaré al Telegram."

Continuarà...

La docència en temps de coronavirus (II)

Accés a la primera part

Li tinc massa respecte a l’aprenentatge virtual com per pretendre traslladar la formació presencial a la formació virtual de la nit al dia. I veig que no sóc l’únic.

20 años hace ahora de mi primera clase en entornos virtuales. 20 años aprendiendo y todavía hoy me cuesta gestionar cursos virtuales, incluso aquellos en los que los estudiantes son docentes. Por favor, cordura. Por favor, empatía. La desmesura solo conduce a la frustración.

— Toni Solano 📌 🏠 (@tonisolano) March 19, 2020

Un servidor s’ha criat, pel que fa a la formació en línia, en el si de la UOC on ja porto uns quants anys fent de professor col·laborador. Una universitat amb un model pedagògic en el que la figura del docent ha estat expulsat de la ruta de transmissió del contingut a l’estudiant, qui interacciona amb els recursos educatius per construir el coneixement a partir dels projectes que ha de desenvolupar, jugant un determinat rol similar al que es pot trobar a la vida real, realitzant tasques, resolent els problemes que li van sorgint, superant entrebancs i aprenent de les errades. Lluny d'aquell acudit que corre per internet on en una entrevista de feina li demanem al candidat que sap fer i ell contesta "Aprovar exàmens..."

En aquest enllaç podeu veure una imatge que representa aquest model. Un model on mai he trobat a faltar les videoconferències tant presents en altres propostes en línia que conec bé i que acostumen a acabar en exàmens memorístics, tot i predicar justament tot el contrari. Un model, el de la UOC, on he tingut un contacte molt proper amb l’alumnat, molt més del que vaig tenir mai amb la gran majoria del professorat quan jo era alumne d’una universitat presencial.

I que consti que no tinc res en contra de l’ús educatiu dels vídeos i de l'streaming. Seria del tot incongruent amb tenir diversos centenars, camí del miler, de vídeos educatius en el meu canal de YouTube i ser un ferm defensor de la Flipped classroom.

Font: Pexels

Crec molt en la figura del professor i crec que ha d’estar molt present a l’aula. I justament el vídeo és una magnífica manera de fer-ho. De fet és una magnífica eina per fer un munt de coses, però no per a què el professors l’utilitzi per a fer una classe magistral on line.

Us ha passat mai trobar-vos taral·lejant una cançó que fa anys i panys que no escolteu, tots just minuts abans de que un locutor li doni per punxar-la a la ràdio. Quelcom sembla m’ha passat amb l’article que estic llegint. Fa uns dies, abans que es comencés a parlar del tancament dels centres, vaig trobar traspaperat un article esgrogueït, amb anotacions i fragments ressaltats amb un marcador que s’havia anat esborrant amb el temps, amb les vores rosegades: “El papel del tutor en el aprendizaje virtual” d’en Javier Martínez Aldanondo del 2004.

El vaig començar a llegir i vaig quedar molt sorprès. No recordava l’article, però recordava algunes frases, gairebé literalment, i algunes idees que he anat utilitzant diverses vegades al llarg del temps. Suposo que va ser un article que em va marcar profundament en el seu moment

Les seves reflexions són ideals per il·lustrar quin ha de el paper del profe en la formació a distància, que de fet hauria de ser el mateix en qualsevol altre tipus de formació. Segons Martínez Aldanondo:

“la primera tarea fundamental de cualquier profesor es ofrecer feed-back adecuado. Es decir, entregar al alumno información pertinente sobre lo que está haciendo de manera que le permita entenderlo e incorporarlo (integrarlo en su cuerpo) como parte de su experiencia personal y vital.”

En la mateixa línia, la recomanació d’en Ramon a un professor en situació actual és:

“Céntrate en el feedback: (esto debería ser siempre pero) lo más importante, a mi modo de ver, durante estos días va a ser el retorno del trabajo propuesto. No tiene sentido poner mil tareas de las que no vas a sacar ningún provecho (ni tú, ni sobre todo tu alumnado). Prueba a pensar actividades que aporten aprendizaje y a las que puedas dar un retorno coherente y con sentido.”

De fet, al CFA Palau de Mar vàrem arribar a la formació semipresencial i a la formació a distància a través de la Flipped Classroom, en un procés que va començar el 2014 i que encara estem polint. Ja fa més de 5 anys.

En això ha ajudar que els recursos educatius, el rol dels estudiants i el paper del professorat sigui molt similar en aquestes tres modalitats d’aprenentatge (Flipped, semipresencialitat i distància).

Aaron Sams, un dels pares de la Flipped classroom diu que la funció del professor a l’aula és la de passejar-se amb les mans a les butxaques… Passejar-se, no estar assegut a la seva taula fent feina, ni mirant per la finestra, sinó passejar-se entre l’alumnat. Observar, estar atén al que fan i al que no fan, estar a la seva disposició quan tenen dubtes, intervenir quan cal i deixar-los fer quan no cal...

Com deia, això és el que he conegut i el que he après a la UOC, en un model pedagògic on, com es pot llegir en l'enllaç que us he deixat abans:

“Els docents i els tutors s'encarreguen de fer el seguiment dels estudiants i donar-los suport en la planificació del seu procés formatiu, en la resolució d'activitats, en l'avaluació i en la presa de decisions. A la vegada, és a través de l'acompanyament dels professors que l'estudiant rep un tracte personalitzat, gaudeix d'una orientació permanent al llarg del seu recorregut acadèmic i estableix vincles de relació i de proximitat amb la comunitat educativa.”

Pot semblar pura xerrameca, però és així i així ho valoren i agraeixen els estudiants.

Imatge by Gerd Altmann de Pixabay

De fet, per a ser sincers, en Martínez Aldanondo en el seu article estableix un altre aspecte fonamental de la tasca del professorat:

“Gestionar persones (y, como hemos destacado, ofrecerles feed-back pertinente y permanente), pero sobre todo gestionar relaciones entre personas” I això inclou molt àmbits: el treball en equip, l’aprenentatge entre iguals, detectar estats d’ànims, angoixes, interessos, necessitats. Avançar-nos a les situacions per a generar confiança, interès, motivació…"

Aspectes tots ells que en la presencialitat, a l’escola, tenim molt en compte, però que no he sabut traslladar als cursos a distància que oferim, més allà de la interacció que estableixen els estudiants en el fòrum de dubtes i els missatges que ens intercanviem via correu electrònic. Aspectes que a la UOC treballem a fons, però que en la formació de persones adultes, pel currículum dels ensenyaments i per la seva tipologia, no he sabut implementar.

No, no és fàcil, la tasca del docent virtual. Si com diu en @tonisolano, després de molts i molts encara costa gestionar un curs virtual, com podem pretendre posar-nos a fer-ho d’un dia per l’altre. Però això (i molts més) pel que fa a la tasca del professorat. A més caldria de parlar dels recursos d’aprenentatge, de les eines digitals i de l’alumnat… sobretot de l’alumnat!

I, és que com diu en @maprats, en una entrevista on títol ja es prou aclaridor: "Pretendre fer online el que fas presencialment és un error":

"Ras i curt, això ens ha agafat a tots per sorpresa, amb la incertesa i la improvisació. No hem sigut preparats per a això. Estem preparats per fer un ensenyament virtual preparat i dissenyat, però hem hagut de resoldre-ho de manera ràpida i amb tota la bona voluntat de persones que s’hi han deixat la pell."

La docència en temps de coronavirus

Dimarts, quan vaig començar a escriure aquest post portava uns dies de bogeria. Des de que l’escola va tancar divendres passat per culpa del maleït coronavirus, em vaig passar hores i hores davant de l’ordinador. Moltes més que si hagués anat al centre a fer classes com una setmana qualsevol: Prendre decisions via Whatsapp, gairebé en temps real, amb la resta de l’equip directiu; coordinar al professorat per tal d’establir una línia d’actuació comuna per a tots els cursos; potenciar els canals de comunicació entre el professorat i l’alumnat; transformar un curs de COMPETIC 3 semipresencial en un curs a distància, si més no temporalment; i, a sobre, com estava previst, obrir un curs de COMPETIC 3 a distància, que en realitat en són quatre, ja que aquestes són el número de competències que oferirem aquest tercer trimestre en la modalitat “en línia”... Tot plegat una feinada.

Però el dimarts ho tenia tot en marxa, tret d’un mòdul de GES que vam acabar d’enllestir al dia següent. I amb aquesta feinada no em plantejava escriure res, però un tuit que vaig veure abans de sopar em va portar al bloc d’en @ManelTrenchs i, havent sopat, mentre rentava els plats, el meu caparró no parava de donar-hi voltes.

"Com a profe estic tranquil"
Breu reflexió en veu alta d'aquests dieshttps://t.co/EOhdWxGNaN pic.twitter.com/XI3gRmYxZ1

— Manel Trenchs i Mola 🎗 (@ManelTrenchs) March 16, 2020

Tot i la feinada d’aquests dies no he deixat de tenir un ull al Twitter i, sincerament he al·lucinat bastant amb determinats tuits que he anat veient. I crec que no sóc l’únic…

De fet, penso que algunes de les coses que s’han anat publicant responen més a decisions farcides de bona voluntat però sense una base sòlida o directament a un postureig en busca d'un màrqueting mal entès, que a mesures eficients per tal d’afrontar aquests moments de tancament d’escoles i instituts.

Per què com diu en Manel:

“M’escriuen molts col·legues que, enmig d’aquesta crisi, se senten desbordats, amb una gran sensació de pèrdua de control. Els ajudo tant com puc. Però em sap greu dir-los que si no han incorporat les eines digitals amb temps, i com un hàbit, difícilment les podrán implementar ara, de cop. En definitiva, les competències digitals són hàbits. (...) És important i molt més eficaç el “despacito”, i crear uns bons hàbits des de principi de curs, que no pas pretendre que de cop i volta siguin uns experts perquè ens ho demana la urgència del moment.”

I justament quan he acabat de fer els plats, he vist que en @monparaiso m’havia etiquetat en  una foto del Twitter.

Al final me he liado: Décalogo docente en tiempos de coronavirus (modestia a parte) https://t.co/ZsiYLLsPPB Lo mismo son gilipolladas mías, pero... ¡Aquí van! pic.twitter.com/z74Xgjpfta

— Ramón Paraíso (@monparaiso) March 17, 2020

El post d’en Ramon, en alguns aspectes, va en un línia molt similar, tot i que amb el seu sentit de l’humor i la seva acidesa característica:

“Si no has hecho una videoconferencia en tu puta vida, no tocas el proyector y el PC del aula ni con un palo y crees que sites es una nueva serie de Netflix, ¿qué pretendes hacer estos días? Relájate. Si tienes tiempo aprovecha para formarte (...) pero olvídate de usar estos recursos tecnológicos para trabajar con tu alumnado durante estos días.”

En serio, ¿ens creiem que de la nit al dia podem transformar un centre educatiu presencial en un centre 100% online? Podem posar al professorat a fer classes per videoconferència, sense una planificació i una reflexió prèvia, sense un coneixement profund de les eines telemàtiques... I, és més, ¿té sentit posar al professorat a fer classes online a través de Houngout, posem per cas?

Sincerament, com diu en Manel, com a profe estic tranquil… Però és que com a director, també ho estic. Tenim canals de comunicació asincrònic entre el professorat que utilitzem a diari (i no amb poca activitat), canals de comunicació amb l’alumnat que funcionen prou bé i tots els cursos presencials que impartim al centre tenen el corresponent curs de suport al Moodle. No cal dir-ho dels cursos semipresencials o dels cursos a distància… En definitiva, tenim al 100% del professorat i de l’alumnat utilitzant el Moodle de forma més o menys habitual.

Imatge de Prashant Gautam de Pixabay

No parlaré aquí de com ens hem organitzat al nostre centre, en tot cas, ho deixaré per un altre post, però en cap cas m’ha passat pel cap fer videoconferències entre el professorat, ni molt menys amb l’alumnat. Ni tan sols portar la docència de determinats cursos a la virtualitat. Ni ens cal, ni estem preparats, ni seria el més apropiat en aquest moment. Una altra cosa és que la cosa s’allargués en excés, que aleshores ja veuríem com venen les coses.

Fa relativament poc temps vaig llegir un article antic d’en @cristobalsuarez en el que justament parlant de l’educació virtual deia:

“La pedagogía, (...) se encarga de una amplia gama de interrogantes con las que busca plantear y dar sentido a la acción educativa. (...) Por ello, las inquietudes pedagógicas son amplias, van desde las preguntas por el sentido de la educación, para qué; el contexto educativo, dónde; los agentes educacionales, con quién; los contenidos educativos, què; los materiales que los soportan, con qué; las secuencias de aprendizaje, cuándo; las metodología didáctica (...), cómo y la pregunta sobre la evaluación. (...) 

La hipótesis de trabajo es que la construcción de este lenguaje pedagógico sobre la educación en los márgenes virtuales no consiste en trasladar o traducir la pedagogía actual y aplicarla al mundo virtual.”

Podem fer-nos totes aquestes preguntes i buscar respostes d’un dia per l’altre? Tot plegat massa feina. Impossible d'assumir a curt termini.

Que hem de fer, doncs? Com diu en Ramon:

“Haz lo que acostumbras a hacer: llevas, como mínimo, dos trimestres trabajando con tu alumnado de una determinada manera, usando unos determinados recursos y con una determinada dinámica. Pues chico, no sé, lo mismo tiene sentido intentar no cambiar demasiado. Aprovecha los recursos que tengáis entre manos y no experimentes a lo loco. Envía un mail con instrucciones claras y precisas y listo.”

(Continuarà...)

Ulisses, com a metàfora

Article publicat al número de primavera de 2018 de la Revista Escolar del CFA Palau de Mar:

L’orca Ulisses va arribar al Zoo de Barcelona l’any 1983 i molt aviat ja era una de les estrelles del parc, juntament amb l’enyorat Floquet de Neu.

Ulisses fou molt estimat pels Barcelonins i el seu trasllat al Sea World de San Diego, l’hivern del 1994, va ser tot un esdeveniment.

Malauradament, les instal·lacions que ocupava al Zoo de Barcelona van quedar petites pel creixement natural de l’animal.

Però tot canvia, i el que a finals del segle passat ningú, o molt pocs, discutien, l’ús d’animals en captivitat per a la realització d’espectacles, avui en dia està en ple debat. El 2015, el parc aquàtic de Sea World va suspendre els espectacles amb orques, entre elles l’Ulisses. De fet el Zoo de Barcelona, el mateix 2015, va suspendre les actuacions de dofins.

Imatge de Skeeze de Pixabay

El dilema és que fer-ne d’aquest animals, en unes instal·lacions insuficients i massa grans per tornar-los al mar...

Fa temps que penso en l’Ulisses, com a metàfora del CFA Palau de Mar.

«Tenim més alumnes però els mateixos recursos i els mateixos espais. Som més a repartir i el pastís continua sent el mateix. L’escola definitivament se’ns ha quedat petita, molt petita» —escrivia ara fa un any per a l’article de la revista. Un any més tard i amb cent i escaig alumnes més, les necessitats d’espais són encara majors.

Què n’hem de fer dels dofins i de la resta d’animals del Zoo? El debat està obert. Què n’hem de fer del CFA Palau de Mar? Espero que algú s’ho estigui rumiant...

Recull d'escrits XXV

Escrits de la destil·leria fins el dia d'avui:

• Collita de vídeos del tercer trimestre del curs 2017-2018
• Més val no pensar-hi
• El discurs de graduació
• Qui no te feina, el gat pentina
• Alineant objectius
• El got mig ple
• Recull d'escrits XXIV

Collita de vídeos del tercer trimestre del curs 2017-2018

Després de molt temps sense publicar cap post de la sèrie Collita de vídeos, continuo amb els vídeos elaborats el tercer trimestre del curs 2017-2018, és a dir entre abril i juny del 2018.

Bàsicament són els vídeos de presentació de les tasques setmanals del curs de COMPETIC 2 a distància, alguns de Libreoffice Calc per aquest mateix nivell per completar els continguts que es demanaven al projecte d'avaluació final i altres de Libreoffice Writer per a COMPETIC 3, fets amb la mateixa finalitat.


Aquí estan:

Activitats del CFA Palau de Mar

• Visita EOI Barcelona Drassanes
• 15è aniversari del CFA Palau de Mar

COMPETIC 2 a distància

• COMPETIC 2 4a setmana 3r trimestre
• COMPETIC 2 5a setmana 3r trimestre
• COMPETIC 2 6a setmana 3r trimestre
• COMPETIC 2 7a setmana 3r trimestre
• COMPETIC 2 8a setmana 3r trimestre
• COMPETIC 2 9a setmana 3r trimestre
• COMPETIC 2 10a setmana 3r trimestre
• COMPETIC 2 11a setmana 3r trimestre
• COMPETIC 2 12a setmana 3r trimestre
• COMPETIC 2 13a setmana 3r trimestre
• COMPETIC 2 14a setmana 3r trimestre

COMPETIC 2

Libreoffice Calc

• La funció COMPTASI al Libreoffice Calc
• Fem un pressupost amb el Libreoffice Calc
• Les opcions cerca i reemplaça al Libreoffice Calc  

COMPETIC 3

Libreoffice Writer

• L'ús de la marca de text al Libreoffice Writer
• Protecció d'escriptura d'un fragment text al Libreoffice Writer 
• Creació i edició d'índex d'il·lustracions al Libreoffice Writer
• Combinació de correspondència mitjançant referències creuades

UOC

• CTIC en TILA - Inicio de la práctica final

___________________
Altres post de la sèrie 

• Collita de vídeos del segon trimestre del curs 2017-2018
• Collita de vídeos del primer trimestre del curs 2017-2018
• Collita de vídeos de l'estiu de 2017
• Collita de vídeos del tercer trimestre del curs 2016-2017
• Collita de vídeos del segon trimestre del curs 2016-2017
• Collita de vídeos del primer trimestre del curs 2016-2017
• Collita de vídeos de l'estiu de 2016
• Collita de vídeos del tercer trimestre del curs 2015-2016
• Collita de vídeos del segon trimestre del curs 2015-2016

Més val no pensar-hi

Article publicat al número de tardor de 2018 de la Revista Escolar del CFA Palau de Mar:

Quan, ja fa anys, la Sabela va entrar al despatx per demanar-me un article per cloure la revista li vaig dir que ja hi podia comptar. A la Sabela no podia dir-li que no. Ara, ja ha esdevingut una tradició que un article del director de l’escola tanqui la revista.

De vegades, em ve de gust parlar d’alguna cosa en concret, d’altres em costa més trobar el fil; ja sigui perquè no se m’acut res, ja sigui perquè vull parlar de tantes coses, que no sé amb quina quedar-me. En aquesta ocasió estic a mig camí entre les dues coses.

Podria parlar del món en què vivim, a les portes d’una quarta revolució industrial que ho fotrà tot enlaire —diuen els experts— amb d’altres paraules, és clar, enduent-se per endavant milions de llocs de treball, i a les portes de la tercera fase de la crisi econòmica que estem patint des de 2008. No sé pas com ens en sortirem de tot això perquè si hem de confiar en el sistema polític, malament anem.

Imatge de Gerd Altmann de Pixabay 

L’ultradreta misògina, homòfona i fascista va guanyant terreny arreu: Trump als EUA, Bolsonaro a Brasil, l’Alba Daurada a Grècia, la Lliga Nord a Itàlia, el Front National a França, Alternativa per Alemanya a Alemanya i per aquí ja sabeu... Més val no pensar-hi.

Podria mirar cap a l’Estat Espanyol, però..., de debò cal? De què hauria de parlar? D’una monarquia que fa aigües per tot arreu, amb un rei emèrit al qual encara li estem pagant el silenci de les seves examants, segons s’ha publicat —ei, que no ho dic jo!— i les que parlen, quan ho fan, és per embolicar-lo en tèrbols negocis al marge de la llei? O de l’exduc de Palma, a la garjola per haver fet i desfet amb els diners de tots els ciutadans? Més val no pensar-hi.

Potser millor parlar d’un sistema polític dominat per alguns partits polítics corruptes fins al moll de l’ós —ho diu alguna sentència judicial, ara bé, no em busqueu les pessigolles. Clar que si a Europa diuen que la justícia espanyola no és justa, ni d’això ens em podríem refiar. Per no parlar de les filtracions de converses d’excomisaris, també a la garjola, que posen de manifest la baixesa moral d’alguns dels qui mouen els fils de l’Estat. Sí, ja sabeu, els qui evadeixen impostos, els qui s’enriqueixen amb tèrbols negocis, els qui elaboren informes falsos per enfonsar als seus contrincants polítics o els qui se’n van amb jovenetes quan estan de viatge per l’estranger... Més val no pensar-hi.

Autoria: Olga Berrios. Font: Pixrl. Llicència: CC BY 2.0

I parlant de justícia, podria parlar de la judicialització del procés... Però aleshores hauria de parlar dels representants del poble reclusos. Noteu que estic esquivant dir polítics presos o presos polítics, ja que si ho faig encara em podria veure davant del jutge acusat d’adoctrinament. I d’això en deuen saber una estona, hereus com són d’un règim en què a escola ens feia cantar allò de:

«De Isabel y Fernando

el espíritu impera

moriremos besando

la sagrada bandera».

Ja us podeu imaginar quina bandera, oi? Però, ep, això és patriotisme, no nacionalisme. Que ja sabeu que el nacionalisme és excloent, supremacista, racista, i no sé quantes coses més. El patriotisme és una altra cosa, molt més noble, és clar. Sort en teníem d’un profe que també ens ensenyava cançons de l’altre bàndol:

«Pero nada pueden bombas,

rumba la rumba la rumba la.

Pero nada pueden bombas,

rumba la rumba la rumba la,

donde sobra corazón.

Ay, Carmela! Ay, Carmela!»

No m’explico per què el van fer fora... Més val no pensar-hi.

Alegoria de la República espanyola i la República francesa.
Font: Biblioteca Nacional d'España. Llicència: Domini públic

No, no parlaré de res de tot això. Diria que ara això no toca, si és que no em semblés de mal gust dir-ho. Perquè parlem d’«allà», però déu-n’hi-do el que tenim «aquí»! Ni tan sols se’ls cau la cara de vergonya de reconèixer que "Estàvem jugant al pòquer i anàvem de farol". Un farol que va dur a centenars de ciutadans als centres mèdics a guarir-se de les ferides causades per la descarnada i intolerable repressió de les porres. Unes ferides que ens estarem llepant durant molt i molt de temps. Més val no pensar-hi.

Potser millor parlar d’educació... Si? Voleu dir? Perquè..., de què hem de parlar? D’un sistema educatiu que genera una taxa de fracàs escolar de les més altes d’Europa i unes taxes d’atur juvenil del tot inassolibles? Què n’hem de fer el nostre jovent, presoner d’un sistema educatiu que ni els agrada ni els dona respostes per assumir els reptes de la societat d’avui? Què ens esperàvem, si ja estàvem malament i la inversió pública e educació no para de minvar?

Imatge d'Ulrike Mai de Pixabay

Per no parlar dels «mena», ja sabeu, els «menors no acompanyats». Si fóssim tan bons a buscar-los-hi un lloc digne per a dormir, com en buscar noms a les coses, potser no hauríem de passar la vergonya, com a societat, de veure’ls ajaguts en jaços per terra de les comissàries dels Mossos. Més val no pensar-hi.

Decididament, millor parlar de l’escola, del nostre centre, com faig habitualment. El curs passat vam esdevenir el centre més gran de la ciutat de Barcelona, pel que fa al nombre d’estudiants, i les enquestes de satisfacció de l’alumnat, any rere any, no paren de millorar. Sens dubte aquest és el millor estímul que podem rebre l’equip docent per tirar endavant amb tots els entrebancs que trobem pel camí.

Un centre que, d’altra banda, enguany ha hagut de reduir la seva oferta formativa en 50 places, atès que hem hagut de tancar dos grups per falta de recursos, cosa que no fa més que allargar el nombre de persones que, curs rere curs, es queden sense plaça per a seguir els seus estudis.

Ahir, sense anar més lluny, llegia que Catalunya és la comunitat de l’Estat espanyol on un menor nombre de persones de 25 a 64 participen en activitats de formació, amb un 7,7 % de la població, molt lluny del País Basc, amb un 13,2 %. De ben segur que deixant a la gent que vol formar-se sense plaça no és el millor camí per a revertir la situació. Més val no pensar-hi.

Imatge de Gerd Altmann de Pixabay

Però tornem al CFA Palau de Mar, un centre que des de 2003, any en què vàrem ser foragitats de l’edifici que ens dona nom, ha ocupat diferents edificis, tots ells de forma provisional i amb unes limitacions d’espais que haurien de fer posar vermell a més d’un i a més d’una. Ja sé que és difícil trobar un espai adient per a un centre de formació a les persones adultes a l’Eixample.

No deu ser fàcil quan van passant els anys i els gestors de les administracions que ho han de solucionar no ho fan i tot continua igual (o pitjor).

Ja ho entenc que no ha de ser fàcil, però si són on són ha de ser per alguna cosa. Recordo un company de feina, abans que comencés a exercir de profe, que quan fèiem alguna cosa malament ens deia «Manolete, si no sabes torear, pa' que te metes». Doncs això..., per què? Per a fer les coses fàcils, ja tenim a la portera d’en Núñez. Després de tot plegat..., més val no pensar-hi.

Segurament hauria d’haver escrit aquest article un dia en què estigués més optimista, o senzillament hauria d’haver dit que no. Però a en Josep Maria, com abans a la Montserrat, a en Javi i a la Sabela, no podia dir-los que no.

El discurs de graduació

El vaig buscar al Drive, als Drives de diferents comptes i no el vaig trobar. També el vaig cercar en els correus electrònics dels mateixos comptes i res de res. On dimonis havia de ser?

Faltava menys d'una setmana per a l'acte de graduació dels nois i noies del GES i em tocava fer un petit discurs, tal com ja havia fet el curs anterior. No és tractava de repetir paraula per paraula el text del curs anterior, però si d'inspirar-me en ell. De fet, l'acte era el mateix, però el públic no. I en el fons, el que volia dir era, si fa o no fa, el mateix.

Després de buscar i re-buscar, no va quedar més remei que escriure'l de nou. I com passa sovint en aquestes situacions no va passar ni una setmana que el vaig trobar a les notes de l'iPad. Com redimonis no se'm va acudir mirar a l'aplicació que habitualment utilitzo per escriure?

Imatge d'edar de Pixabay

No sé si pot interessar a algú, però aquí el deixo... Si més no, ja sabré on trobar-lo.

Hola, Bona tarda.

Em toca fer un discurs..., em sap greu. Ja sabeu que jo no soc de parlar gaire a classe. De fet, quan hem van dir que us havia de fer un discurs vaig pensar: els gravaré un vídeo i que se'l mirin abans de venir... Però em van dir que no. Em van dir que el dire en un acte de graduació havia de parlar. I aquí em teniu...

A més, avui, m'he disfressat de dire. A que mai m’havieu vist amb corbata? Estic guapo?

I m'he vestit de dire perquè avui és un dia important, molt important per vosaltres. I no per tenir el GES o no tenir-lo, sinó per l'esforç que heu fet per aconseguir-lo i per què aquest esforç ha tingut recompensa.

I estic content, estic molt content. I estic per content per dos motius.

En primer lloc estic molt content per vosaltres. Vareu venir Palau de Mar amb un objectiu, i l’heu aconseguit. Us ha costat, us heu esforçat, heu hagut de treballar fort, heu hagut de trencar certes dinàmiques... i ho heu aconseguit. Potser més tard del que tocava, però ho heu aconseguit. Ja sou graduats i graduades en ESO.

Imatge de congerdesign de Pixabay

"Joan, ja tinc l’ESO" em deia la setmana passada una de vosaltres amb els ulls brillants de felicitat. Ja teniu l’ESO!

Intueixo que a aquestes alçades ja sabeu que la vida no és fàcil. És més, la vida pot ser molt dura. Podíeu haver triat diferents camins, alguns més fàcils, però que no duen a res de bo. Però heu triat el camí de continuar estudiant, el de continuar formant-vos, el de continuar creixent com a persones.

I vull donar les gràcies a tothom qui us ha recolzat en aquest camí: a les vostres famílies, als vostres amics, a les vostres parelles... I al vostres companys i companyes.

Avui us gradueu quinze persones, quinze persones que us heu trobat al CFA Palau de Mar, però que veniu de diferents lloc del món: de Filipines, de Brasil, de Bolívia, de Paraguai, de Xile, d'Equador, de Pakistan, de Cadis, i fins i tot de Catalunya. Persones diverses, d'edats diverses, de cultures diverses, de creences diverses, amb interessos diversos, però amb un objectiu comú.

Però tot i aquesta diversitat heu fet un molt bon grup. Heu col.laborat, us heu ajudat... Heu après que col·laborant amb d'altres persones s'arriba més lluny. "Si vols anar ràpid ves sol, si vols anar lluny vés en grup", diu un proverbi africà.

Autor: Matthew Sullivan. Font: Flickr. Llicència: CC BY-NC 2.0

A la vida trobareu moltes persones disposades a ajudar-vos, com les heu trobat a Palau de Mar. Aprendre amb qui pots confiar i amb qui no i aprendre a col.laborar-hi no és fàcil. Però aquest aprenentatge també l'heu començat a fer al CFA Palau de Mar.

Estic molt content per vosaltres però també sento un punt de tristor pels companys i companyes que, per uns motius o d'altres han llençat la tovallola.

Però com us deia al principi també estic content per un altre motiu. Estic molt satisfet de ser professor del CFA Palau de Mar. És un veritable honor formar part del grup de professors i professores que us acompanyat, que us han ajudat, que han confiat en vosaltres.

És un luxe treballar amb l’equip docent del GES: la Rosa, la Montse Piñol, en Francesc, en Josep Ma, la Montse Abelló, la M. Àngels i com no, el vostre tutor: en Carmelo. És un luxe treballar amb ells i elles i amb la resta de docents i de personal del centre, aprendre cada dia d'ells i d'elles, ser millor profe gràcies a ells i a elles.

Aquests dies, quan estava gravant el vídeo i us preguntava que era el millor de Palau de Mar, gairebé tots heu contestat el mateix, sense dubtar: els profes. El vostre èxit en part també és el nostre èxit. I ens sentim molt feliços d’haver-vos pogut ajudar. Moltes gràcies companys!

Autoria: Graham C99. Font: Flickr. Llicència: CC BY-SA 2.0 

Durant tot el temps que heu estat amb nosaltres us hem vist riure, us hem vist plorar, us hem vist patir, us hem vist il·lusionar-vos, a alguns i a algunes us hem vist enamorar-vos, us hem vist barallar-vos i us hem vist reconciliar-vos.

Us hem vist créixer com a persones i m'il·lusiona pensar que us hem ajudat a ser millor persones, a mirar la vida i l'educació amb uns altres ulls. Heu emplenat de vida l'escola. I us trobarem a faltar!

Ja teniu el graduat. Però heu de tenir molt clar que tenir el GES o l'ESO no és el final de res, però pot ser el principi de moltes coses. Us queda un camí llarg, molt llarg. I tots els camins llargs tenen trams sinuosos, difícils, i potser ensopegareu, però haureu d'aixecar-vos i continuar endavant. I si no abandoneu, arribareu a la meta. Tenir el graduat no és el final de res, però ja heu fet el primer pas, i el primer pas és el més important.

El CFA Palau de Mar ja forma part de la vostre història igual que vosaltres formeu part de la història del Palau de Mar. Potser algun dia tornareu a aprendre idiomes o informàtica o ves a saber què. Ja ho sabeu ,el CFA Palau de Mar és casa vostra. Que tingueu molta sort i que us vaig molt bé.

Qui no te feina, el gat pentina

El meu pare acostumava a dir que qui no té feina, el gat pentina. Deu ser per manca de feina i per manca de gat que fa uns dies em va donar per mirar quins havien estat els posts més llegits de l'any que ara acaba. I ja posats, en va encuriosir mirar quins havien estat els escrits més visitats des de que vaig obrir el blog, ja fa uns quants anys.

Autor: Filip Kominik. Font: Unsplash.

De fet, fa un temps em vaig començar a preguntar perquè tenia un blog i per què publicava, i si no era una mica pretensiós pensar que a ningú pugui interessar les meves reflexions. Imagino que aquests dubtes devien començar a rel d'un canvi d'orientació en els continguts que publicava. I és que tinc la sensació que el blog ha anat canviat al llarg dels anys.

Si durant els primers anys el blog em servia per recollir informació i continguts diversos i tenir-la agrupada i a mà, amb el temps s'ha convertit, a més a més, en un espai de reflexió sobre el meu centre, el CFA Palau de Mar, i l'educació de persones adultes.

Potser només és una sensació i una anàlisis dels escrits publicats em desmentiria. Però, com que tampoc penso fer-la....

De fet, en el segon escrit publicat, per cert, un escrit fet gairebé un any i mig més tard que el primer, cosa que mostra l'entusiasme amb que vaig obrir el blog, es pot llegir “Serà doncs un bloc d'ús personal, per a mi, no destinat a cap audiència concreta. No obstant és possible, diria que molt probable, que algú s'hi passegi. Ja m'està bé, i si a més m'ajuda amb els meus dubtes: oli en un llum!”.

Una curiositat, a dia d’avui, aquest escrit només té sis visites i la majoria deuen ser meves...

Font: Pixabay. Llicència: CC0 Creative Commons

Però tornen al fet d'escriure. Fa un temps, en una llibreria vaig fullejar un llibre d'aquells que descriuen els trets de la personalitat de les persones atenent el dia i el mes del seu naixement. Una pàgina per dia, més de 365 pàgines. Un totxo de llibre. I justament, a la pàgina corresponent al 12 d'abril deia que les persones nascudes en aquella data tenien tendència a escriure. Vet aquí una possible explicació del per què d'aquest blog.

El fet és que he arribat a la conclusió de que publico el que escric i no pas que escrigui per publicar. Ben bé no és el mateix. De fet sovint escric posts que no acabo publicant mai o que publico molt temps després d'escriure'ls. Vés a saber si aquest escrit l'acabarà llegint algú.

Sense anar més lluny, ara mateix dec tenir tres o quatre escrits acabats, o pràcticament acabats, que encara no tret el nas per aquest blog.

Certament, a vegades utilitzo el blog per a compartir reflexions amb persones que sé o que imagino que el llegeixen, però no es tracta, ni de bon tros de la majoria de posts. De fet, escric, si tinc temps acabo els escrits i si encara tinc més temps, publico el que he escrit.

Però, per què escric?

La setmana passada vaig assistir a la jornada “Creando cultura del aprendizaje” a Múrcia. Vaig volar fins Alacant i, des d'allà em vaig desplaçar a Múrcia en un cotxe de lloguer. Durant, el trajecte, no recordo si d'anada o de tornada, vaig anar escoltant una entrevista a l'escriptor Javier Cercas. En un moment de la conversa l'etrevistat va dir que escriure “sirve para bucear en ti mismo y descubrir cosas que se ni siquiera tu mismo sabías que sabías”

A l'arribar a casa vaig voler recuperar el podcast, per recuperar la frase exacte. I és que per a mi, escriure és justament això. Començo un escrit per desenvolupar una idea i sense saber com, a mesura que el text va avançant, la idea va creixent i prenent derivades que em sorprenen i m'enriqueixen a mi mateix. I és clar, aleshores em surten textos massa llargs, però això és un altre tema.

Però tornem al principi. Ara que estem a finals d'any, època propicia per als rànquings, aquí teniu els posts més llegits del 2018:

• Collita de vídeos del primer trimestre del curs 2016-2017
• L'Aneguet Lleig
• I si la cosa funciona...
• El got mig ple
• Collita devídeos del segon trimestre del curs 2016-2017

Curiosament el primer i darrer dels cinc primers escrits formen part de la sèrie "Collita de vídeos", una sèrie de posts que vaig iniciar, i que encara tinc a mitges, per organitzar tots els vídeos que he anat publicant al meu canal de YouTube al llarg dels anys.

Els altres escrits són I si la cosa funciona... una reflexió sobre la implantació del COMPETIC 2  a distància al CFA Palau de Mar, El got mig ple, escrit amb motiu de la presentació dels nous mòduls del GES per part del Departament d'Eduació, i L'Aneguet Lleig, un crítica en forma de conte als programes d'innovació educativa que deixen de banda als centres de formació de persones adultes. Interessant recordar-lo ara que s'ha signat un acord per a què la innovació d'Escola Nova 21 arribi a totes les escoles i instituts. Tant de bo que totes sigui totes.

Però no crec que cap d'aquests posts publicats al 2018 arribin ni de bon tros, a les visites que tenen els escrits que ocupen el top ten històric del blog:

• Videotutorials sobre el Moodle (27/4/2009) 3422 visites

• Quaderns de treball del Graduï's (16/01/2015) 2603 visites

• Tots els vídeos del Graduï's (2/1/2015) 1444 visites

• A qui seguir (27/12/2011) 1251 visites

• El visor del porta-retalls (29/3/2008) 911 visites

• Els vídeos del Graduï's (14/11/2012) 848 visites

• Formació de persones adultes? I això què és? (22/7/2017) 828 visites

• Netvibes, Feedly i Scoop-it: eines bàsiques per a la curació de continguts  (27/4/2014) 733 visites

• LLISPASECE (Llistat de sigles per a sobreviure en un centre educatiu (6/9/2015) 732 visites

• Facebook (30/11/2008) 658 visites

De fet, revisant alguns d'aquests posts he descobert que no era la primera vegada que m'entretenia a fer el rànquing, juntament amb una previsió que vaig encertar de ple. I si no mireu la tercera entrada de la llista.

Alineant objectius

Sovint he comentat als estudiants que la meva tasca com a tutor i, més en general la tasca de l'escola, és la d'alinear objectius. De compatibilitzar-los. I sovint no és fàcil.

Tothom té uns objectius quant inicia uns estudis en una escola d'adults. I aquests objectius poden ser molt divergents. El Departament d'Educació, qui organitza, finança - sense oblidar els calerons i maldecaps del Fons Social Europeu- i certifica els ensenyaments també té uns objectius.

I nosaltres, les escoles, enmig, intentant alinear objectius. Si... ja ho sé, nosaltres també som Departament, però ja m'enteneu... Enmig i amb els nostres propis objectius, fent equilibris.

Comencem pels alumnes. Parlaré dels ensenyaments d'informàtica, que són els que millor conec, però imagino que aquestes reflexions són perfectament extrapolables a la resta d'ensenyaments transprofessionals, que engloben les llengües estrangeres i la informàtica. Transprofessionals, el nom ja és tota una declaració d'intencions.

Font: Pixabay. Llicència: CC0 Creative Commons

Podríem establir dos extrems, dos pols. Un on es situarien els estudiants que només volen aprendre i a l'altre, els estudiants que només volen el certificat. Ara bé, difícilment trobarem a algú que només vulgui el certificat, independentment de si aprèn res o no. Tot i que cada cop ens trobem amb més alumnes que el seu objectiu principal és el d'obtenir el certificat. Sense anar més lluny, un servidor, que, com tots els companys i companyes profes d'informàtica dels Centres de Formació de Persones Adultes del Departament d'Educació, si no tinc el certificat ACTIC avançat o el COMPETIC 3 abans del curs 2020-2021, pràcticament hauria de dir adéu a continuar treballant en un centre de formació de persones adultes.

Els certificats ACTIC i COMPETIC en pocs anys han adquirit un importància fonamental per a molts treballadors i treballadores que volen promocionar, pels opositors i opositores i per les persones que busquen feina. De tenir-lo a no tenir-lo pot anar conservar el lloc de treball, obtenir-ne un o aconseguir una plaça millor, especialment a l'administració pública. Poca broma. I d'això els centres de formació de persones adultes n'hem de ser conscients i assumir la responsabilitat que ens ha caigut al damunt.

A l'altra banda tenim els estudiants als quals tenir un certificat o no, tant els hi fa. Fins al punt que costa que alguns i algunes persones que l'han obtingut vinguin a recollir el paper que ho acredita. El seu objectiu bàsic és aprendre. Venen en busca de coneixements, no de certificats. Afortunadament aquest són la majoria en els centres de formació de persones adultes. Ja sigui per que són persones jubilades per les quals, en conseqüència, un certificat “transprofessionals” té poc valor més enllà que per la satisfacció d'haver-lo obtingut, ja sigui per que són professionals amb un lloc estable i sense perspectives de canvis laborals.

Saber informàtica i/o llengües els ajuda tant en la seva vida professional, com en la seva particular: Entendre a les persones que atenen, si estan de cara al públic, o poder fer-se entendre quan volten pel món, sol ser una de les principals motivacions dels qui i les qui estudien francès o anglès a una edat adulta.

Font: Pixabay. Llicència: CC0 Creative Commons

Per cert, parlant de certificar no em puc estar de recomanar l'article “De la certificación como medio a la certificación como objetivo…” de @maxialgar on fa referència a un altre article, igualment recomable de @mariaacaso: “De la certificación como medio a la certificación como objetivo: Cifuentes, su TFM y la universidad como fraude”

"..la universidad (y, por desgracia, el resto de los contextos educativos donde, supuestamente, ha de tener lugar la educación de las y los españoles) es un dispositivo institucional en el que la certificación de los aprendizajes ha dejado de ser un medio y se ha convertido en el verdadero objetivo: certificar ha dejado de ser el procedimiento que tenía lugar tras la consecución del aprendizaje para pasar a sustituirlo."(Maria Acaso)

Però tornem als ensenyament d'informàtica. Hi ha, per tant, una diversitat d'interessos que es situen entre els dels qui només volen el certificat i els del qui només volen els coneixements tot i que, com hem dit, difícil ens trobarem ningú als extrems, i pocs a prop dels extrems.

Ara bé, val la pena l'esforç que han de fer i i l'angoixa que han de patir els qui se situen prop de l'extrem “coneixements”, quan han de fer front als projectes d'avaluació. Jo crec que no. Especialment si no han de promocionar, ja sigui per que no volen continuar amb nivells superiors, ja sigui per que han assolit el darrer nivell.

Autor: John Ward Font:Flickr Llicència: CC-BY

És evident que els objectius del Departament i els dels estudiants més propers a l'extrem “certificar” ja s'alineen ells solets bastant bé. Podríem dir que ja vénen alineats de casa.

El problema ve amb els que tant els fa el certificat però que, si volen continuar progressant en els seus estudis, si o si han de passar pel mal tràngol del projecte d'avaluació. Aquí és on patim als centres, entre uns estudiants que ho passen malament per obtenir un certificat que únicament els serveix per promocionar a un nivell superior i el Departament que, tant si com si, els obliga a obtenir el certificat si volen continuar aprenent.

Que hem de fer amb ells. Una temptació és la de baixar el nivell, a la qual cosa no sé jo si alguns centres han sucumbit. Bé, si que ho sé i en tot cas no m'estranyaria, atès el nivell de coneixements que tenen alguns estudiants que arriben al nostre centre amb un certificat COMPETIC sota el braç. No en sóc partidari, pel que deia abans. Ens agradi o no, els certificats ACTIC, i en conseqüència els COMPETIC, comencen a ser una cosa molt seriosa. I certificar que algú té uns coneixements que no té no només és un frau, sinó que és enganyar a la persona a qui li donem. A part d'un greuge comparatiu pels qui han hagut de suar per tenir-lo.

El que està clar és que, des del primer dia, cal deixar molt clar a les persones que venen a interessar-se pels estudis d'informàtica, que és el que s'hi trobaran.

- Aquí fan cursos per a gent gran, oi?; sol ser una pregunta bastant freqüent.
- No senyor (o senyora), aquí fem cursos per a persones adultes, que no és ben bé el mateix; sol ser la meva primera resposta.

Font: Pixabay. Llicència: CC0 Creative Commons

I és que l'orientació és un element clau en l'èxit educatiu

Si tots i totes sabem de que va el joc, des del minut zero, i malgrat tot decidim jugar-hi, després no ens podem queixar de les regles del joc. Tot i que per provar-ho... Qui no plora, no mama, diuen.

I és que certificat i coneixements haurien de venir de la mà. Si tens el certificat hauries de tenir els coneixements. I si tens els coneixements hauria de ser fàcil certificar-los, si és que necessites i/o vols fer-ho.

Però malauradament no sempre és així. Ja he insinuat abans alguna possible causa que explica que es pugui tenir el certificat sense tenir els coneixements necessaris. Però n'hi ha d'altres: suplantació de la personalitat, trampes diverses en fer les proves, etc...

I a la inversa. Tot i tenir els coneixements és possible que no aconsegueixis els certificats: Un mal dia a l'hora de fer la prova ACTIC o el projecte d'avaluació, entendre malament el que demanen els enunciats, una mala passada dels nervis o que se't pengi l'ordinador a l'últim moment i ho perdis tot per no fer cas al profe i no haver anat desant els canvis,...

O que obtinguis el certificat, però que aquest no sigui vàlid. Però aquí millor no entrar-hi.

I tampoc podem oblidar el factor temps. Recordo que un infermer jubilat, estudiant de COMPETIC 3, se'm va queixar de que no havia tingut prou temps per fer el projecte. Li vaig dir que jo coneixia un metge molt bo, que tenia un 100 % d'encerts en els seus diagnòstic, però que, això si, trigava sis mesos en fer cada diagnòstic. -Doncs no ens serveix..., em va tallar. Ho havia entès perfectament.

Font: Pexels. Llicència: CC0 Creative Commons

I és que és evident que tenir coneixements no vol dir ser competent, i en els projectes d'avaluació, tal com estant dissenyats, no només es mesuren coneixements sinó que s'avaluen competències. Per alguna cosa els ensenyaments s'anomenen COMPETIC.

Un altre motiu per no tenir el certificat, tot i tenir els coneixements: no ser competent.

I aquí entrem en un altre debat, si voleu més íntim de cada docent. Quina és la nostra funció: ensenyar per superar una prova o ensenyar per a què els alumnes adquireixin els coneixements i siguin competents. És l'efecte autoescola: jo, i no només jo, el primer dia que vaig agafar el cotxe, un 600, després de superar l'examen de conduir, vaig descobrir que no sabia conduir... Tenia el certificat, però no els coneixements. O no tots els coneixement.

Jo, com a profe, ho tinc clar: un certificat de competències TIC certifica que tens unes determinades competències, no que has estat capaç de superar una determinada prova o un determinat examen.

I parlant dels projectes d'avaluació, una altra cosa és si les competències avaluades són les idònies o no, si el temps és realment l'adequat, si els projectes estan prou revisats, si realment estan pensants per a desenvolupar-se amb programari lliure, etc. Aquest és un altre debat i, segurament, caldria analitzar els projectes un a un, cas per cas, que de tot hi hagut.

Tornant a la compatibilització dels objectius, queda clar que tenim objectius que no es deixen alinear fàcilment.

Des del primer dia en que ens van parlar dels projectes de certificació i en les diverses reunions en que m'he pogut explicar, ja he donat la meva opinió, i cada dia n'estic més convençut.

La meva proposta de model vindria a ser com el de les acadèmies d'idiomes. Allà hi vas a aprendre anglès (o francès o el que sigui) i qui vol certificar ha de fer la prova oficial, i qui no, doncs tan feliç, se'n va cap a casa amb el seu anglès (o francès o el que sigui) sota el braç. Per passar de curs no cal certificar res, només aprovar el curs, que no és poc.

Font: Pixabay. Llicència: CC0 Creative Commons

El model podria ser similar a COMPETIC: aproves el curs (l'avaluació continuada) doncs promociones. Vols tenir el certificat, doncs fas el projecte d'avaluació. L'aproves, ja tens el certificat. El suspens, doncs decideixes si repeteixes curs o promociones al següent, que al cap i a la fi t'ho has guanyat superant l'avaluació continuada.

Sabeu quants neguits i quantes angoixes ens estalviaríem? Sabeu quantes hores de correcció dels projectes de certificació estalviaríem al professorat?

I potser així deixaríem de sentir allò que he escoltat a més d'un i a més de dos profes d'informàtica d'adults de: qualsevol dia tindrem un disgust!

Amb aquest model, qui vol coneixements s'endú coneixements, qui vol certificat s'endú certificat. Objectius alineats i tots contents. Bé, potser tots no, que si qui ho pot fer no ho fa, per alguna cosa deu ser.